diumenge, 14 de maig de 2017

LA FONT D'EN MIÀ




Fa gairebé 10 anys quan vaig començar a publicar en aquest blog,  a les primeres entrades sempre parlàvem de fonts que podíem trobar a la Serralada Litoral, on el límit pel sud el marcava el Besòs i el límit pel nord, la riera d'Argentona.

Amb els anys, he anat parlant també de fonts, racons, paisatges, camins, viaranys, paraules... més enllà d'aquests límits geogràfics, però com encara ens queden per presentar-vos moltes deus d'aquestes contrades, espero els propers mesos poder presentar-vos unes quantes d'aquestes fonts.

Per començar, avui us parlaré de la Font d'en Mià, a Alella, 

Per arribar-hi es molt senzill. Anirem en cotxe fins el final del carrer Univers d'Alella on aparcarem el cotxe. Creurem un petit parc i caminarem 275 metres, tot planejant i obviant el camí que ens arriba per l'esquerra.

 També anomenada font dels Caçadors, aquí hi trobem dues construccions del segle XIX associades a la font, una és la mina d'aigua amb una coberta de volta i sense porta. Des d'aquí mitjançant un tub s'alimentava la font que hi ha pocs metres més avall. Aquesta font té un frontal fet de pedra i ciment i l'aigua cauria per un tub de plàstic empotrat en aquest frontal. L'aigua cauria en una pica profunda d'uns 60 o 70 cm de fons i 1,10 d'amplada x 0,90 cm de llargada. A finals d'abril de 2017 no hi ha rastre d'aigua per enlloc i tot plegat està força abandonat.

  Per altra banda, al costat de la font, hi ha un recipient quadrat d'uns 70 cm de costat, amb l'interior verdós. Semblaria ser que era utilitzat per fer el caldo bordolés per sulfatar les vinyes, barrejant aigua, calç i sulfat de coure que dóna el característic color verd.

Per fer aquesta entrada he extret part de la informació de www.naturalocal.net

Properament, parlarem de la font del Porró de Sant Fost de Campsentelles.

dimecres, 3 de maig de 2017

MOIANÈS IV. GRAMÀTICA DEL CAMINANT XLIV. PARAULES DEL MOIANÈS.



                                        Pollo Matapuces


Com ja va sent costum, quan fem un cicle dedicat a un territori, una de les entrades que no pot faltar és una Gramàtica del Caminant. A vegades trobar paraules d’una comarca o d’una zona geogràfica és força complicat, sigui perquè no hi ha fonts on trobar aquests mots o bé perquè les paraules que hem trobat ja han sortit en una de les gramàtiques anteriors.

Tal vegada això cada vegada és més possible doncs fa poc vam arribar a les 1.000 paraules de la Gramàtica del Caminant. Per sort, aquest no ha sigut el cas del Moianès i avui us presentem les següents 23 paraules, una expressió i una dita.

Apallat: Cansat.

Baieton: Plat típic del Moianès molt similar al trinxat de la Cerdanya i format per una base de col i patata aixafades i acabat amb trossos de cansalada i botifarra negra.

Camalluents: Malnom que utilitzen la gent de Castellterçol per anomenar als barcelonins.

Can Pitolet: Nom com s’anomenava a Castellterçol el joc de cuit-i-amagat.

Eixaboirar: Esternudar.

Embrumar-se: Tenir el nas carregat de mocs.

Empuntegar: Ensopegar.

Entravessar: Creuar, barrejar races o classes diferents en la reproducció d’animals o plantes.

Escarcanyar-se: Esgargamellar-se.

Esgargamellar-se: Cridar excessivament.

Esparriot: Home que en els poblets rurals surt disfressat durant el Carnestoltes empaitant la mainada i fent altres facècies.

Estuforn: Espècie d’esternut que fan les bèsties.

Garrofí: Nom d’un antic ball popular del Moianès, i nom de cada un dels dansaires que hi prenien part.

Mataquintos: Cigar molt fort. Caliquenyo.

M’has deixat el cap com tres quartans: M’has deixat el cap com un timbal. De tantes coses que m’has dit, gairebé tinc mal de cap.

Petruca: En el joc de les bales, la bala més grossa era la petruca.

Pollo Matapuces: El Pollo és un dels personatges més emblemàtics del folklore moianès. Es tracta d'un esparriot, un d'aquells personatges que, vestits de manera estrafolària i armats amb un artefacte amenaçador, obrien pas i posaven ordre en les processons i celebracions festives. A més és segurament l'únic esparriot que no empra un capgros per cobrir-se que es manté viu en el folklore català.

Potiner: Brut. Que maneja barroerament les coses. En castellà, “chapucero”.

Potillot: Plat típic del Moianès que consisteix en els peus de xai i la tripa que es fan amb samfaina.

Regruades: S’anomena a les patates que desprès de fetes ja estan passades.

Se’n perilla: Expressió que es fa servir per fer referència a quelcom que és molt poc probable que passi. Per exemple: Se’n perilla que ens toqui la Rifa de Nadal.

Rostillons: Els trossos de cansalada que es posen en el baieton.

Vianda: Menja, comestibles, cosa alimenticia de tota mena.

Xotre: Deformació eufèmica de fotre, usada amb tots els significats d’aquest.

Xotro: Brut, potiner.

Per fer aquesta entrada he extret informació de la secció Paraules en ruta a Castellterçol i Moià del programa Divendres de TV3.

Properament parlarem de la font d’en Mià d’Alella.





dijous, 20 d’abril de 2017

17 RECOMANACIONS PER SANT JORDI.



Ja som un altre cop a les vigilies de Sant Jordi i com cada any des del blog us recomanem tants llibres com els dos últims dígits de l'any.
Enguany, entre les 17 recomanacions no hi pot faltar un llibre de fonts i dos llibres d'aigua, guies sobre el Moianès i els Cingles de Bertí, protagonistes aquests darrers mesos, una recomanació infantil i habituals com en Lluís Llach i la Silvia Soler i fixes com en Màrius Serra i l'Espinàs.
Finalment, fem dues incursions en el món de la poesia d'en Màrius Torres i de la poetessa d'Alella, Guida Alzina.
Per tant, les recomanacions d'aquest 2017 són les següents,

1.     Les dones de la principal. Lluis Llach. Editorial Empúries. 2014.  Una novel.la on les dones manen a La Principal, el casal més important d’un territori que té moltes similituds amb Porrera i el Priorat, en un temps on la dona havia de ser sumisa i obeïr, la María Roderich i la María Magí són la Vella i la Senyora, dones amb temperament, passió i poder.
I per acabar-ho d’amanir tot, apareix el cos descuarterat d’un home a la porta de La Principal el 18 de juliol de 1936.

2.     Un any i mig. Silvia Soler. Edicions Columna 2015. Feia temps que no gaudia tant llegint una novel.la.
 Malgrat no ser badaloní, des de fa quinze anys hi tinc força tirada, doncs és el temps que porto vivint amb una badalonina i mica a mica m’he anat vinculant amb els carrers, places, noms i racons de la part baixa de la ciutat. En aquest sentit, la Silvia Soler retrata molt bé aquesta Badalona que mira al mar, la Badalona dels Boscà Ustrell, però també ens ensenya la Vall d’en Bas quan sortim del Tunel de Bracons i sobretot la vida dels sis membres de la família “normal i força feliç”, que la Tina voldria tenir-los asseguts a la gran taula de fusta de la Boscana, però tot el contrari, les circumstàncies d’aquest inici de segle XXI, han fet que estiguin escampats pel món.

3.     Fonts de Bigues i Riells. Passat i present. Marcel Alemany i Quintana. Editat per l’Ajuntament de Bigues i Riells. 2002. Llibret que té dos capítols, el primer ens presenta les fonts de Bigues i el segon les de Riells. En aquest sentit, no segueix una estructura fixa, d’alguna font nomès hi ha alguna foto, d’altres inclús una petita llegenda, o fins i tot n’hi ha que tenen uns versos dedicats. Recordar que li vam dedicar una entrada a aquest llibret el juny de 2016.

4.      Els Pous de Glaç al Vallès Oriental. Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornellas. Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental. 2007. Aquesta obra ens presenta l'ús que s'ha fet de la neu i el glaç des de l'època medieval. Ens parla també de la indústria que hi havia al voltant d'aquest glaç, ens il.lustra sobre que eren les congestes i les diferències entre el pou de neu i el pou de glaç i els situa en el mapa del Vallès Oriental.
Per últim, trobarem magnífiques fotografies a tota pàgina de tot aquest patrimoni.

5.     Relacions particulars. Josep Maria Espinàs. Editorial La Campana. Febrer de 2007. Espinàs fa un retrat ple de vida i d’ironia d’Espriu, Foix , Delibes, Pla, Cela i Sagarra a partir de moments viscuts amb cadascun d’aquests personatges. De tots ells en dóna noticies i  impressions que nomès poden ser fruit del contacte personal i a més a més mostra el fil que lliga aquestes identitats amb les seves obres.

6.     Ablanatanalba. Màrius Serra. Col.lecció El Balancí. Edicions 62. Febrer de 1999. En aquesta obra l’escriptor hortenc ens presenta la història de dos bessons abandonats pel seu pare, un eminent filòleg, fa vint anys. Un dels germans està enamorat dels enginys verbals i l’altre els detesta. Ara que tenen 33 anys intenten esbrinar perquè el seu pare va abandonar a la família i es va tancar en un pis del barri Gòtic on nomès llegia i corregia textos amb taps a les orelles per no sentir ningú. A mesura que llegim la novel.la descobrirem que és un ésser verbívor i un homemot.

7.     El ratpenat de Sant Miquel del Fai. Enric Larreula i Jesús Gabán. Associació Escola de Natura de Sant Miquel del Fai. 1998. Aquest conte és la recomanació que enguany faig pels infants on es fa una bona enumeració de tots els animals que algun dia van habitar pels entorns de Sant Miquel del Fai.

8. Caminant per racons del Moianès. 15 itineraris" d'en Miquel Jaumot i editat per Cossetània Edicions el juny del 2016. Els itineraris que ens presenta l'autor  en aquesta guia són assequibles per qualsevol persona una mica avesada a caminar, doncs el més llarg no supera els 12 quilòmetres i sens dubte cadascuna de les excursions ens portarà fins a racons de gran bellesa d'aquesta comarca.
Finalment, per fer una guia més completa, desprès de cada itinerari, l'autor ens fa una acurada explicació sobre algun aspecte relacionat amb l'excursió descrita i així trobem descripcions sobre baumes, balmes i esplugues, la colònia, el Balç de Berenguer, els comunidors, el Castell de Clarà...
Una guia imprescindible si volem fer un tastet de Moianès.

   9.  Estels, ermites i esglesioles del Montseny. Mariano Pagès D’Urso. Novembre 2014.  En aquest llibre a l’igual que passa amb el seu germà bessó “Estels, ermites i esglesioles del Corredor, el qual us vam recomanar el Sant Jordi del 2016,  l'autor ens presenta un recull de fotografíes nocturnes de les edificacions religioses del territori. En aquest cas, ens presenta 69 edificis escampats per tot el Montseny.  Algunes vegades les fotografíes s’han fet amb foscor total i a partir d'aquí el fotògraf ha il.luminat l'edifici amb espelmes, llanternes o bé amb cops de flash.
Amb la fotografia nocturna, l'autor embelleix i dota de misticisme a cadascun dels edificis.

10.     Calendari de festes amb aigua. Manel Carrera i Escudé. Els llibres de festes.Org. Abril 2016. Catalunya és una terra rica en tradicions i n’hi ha unes quantes on l’aigua hi té un paper principal. Aquestes manifestacions festives protagonitzades per l’aigua, normalment tenen lloc a l’estiu, tanmateix hi ha excepcions i fins i tot trobem remullades a l’hivern. Al marge de les descripcions, de totes aquestes festes, cal destacar la qualitat de les fotografies d’aquest llibre, on en cada moment la càmera ha captat la idiosincràsia de cada festivitat.

11. Llegendes d'aigua dolça. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Colecció La Talaia. Edicions Sidillà. Març 2016. Com diu el subtítol, les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. Llegendes que moltes vegades canvien de contrada i de nom dels protagonistes, però en el fons és la mateixa història. Un exemple és aquella llegenda on apareix un hereu que s’enamora i es casa amb una dona d’aigua, i tot va bé fins que un dia que ell es fora, ella fa segar els camps... 

12. Dicotomia amb blaus. Guida Alzina. Editorial Columna. 1998. M’agrada llegir i descobrir poetes i escriptors d’aquestes contrades i la Guida Alzina amb els seus blaus i els seus matisos ens parla d’estats d’ànims, d’estimar, de patir... i també ens dibuixa paisatges. Personalment, els meus versos preferits corresponen a la poesia Del Monte Toro a Pení

         {Fil de plata és la distància
          entre l’illa que “sala”
          envoltada de tanques
          i el redós d’una cala
          sobre el cel de Pení}

13. Poesies de Màrius Torres a cura de Margarida Prats Ripoll, editat per Pàges Editors l’any 2010, és l’obra poètica de l’autor de Cançons a Mahalta, acompanyada de la seva correspondencia i dels seus escrits en prosa. Tenint en compte que pràcticament tota la seva escriptura surt de les parets del  Sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja, recomanem complementar la lectura amb una excursió per aquestes contrades. En aquest sentit, properament us proposarem una ruta Màrius Torres que trepitjarà els paisatges de Puig d’Olena.

14.  Sostres Comarcals de Catalunya. Jordi López Miquel. Cossetània Edicions. Setembre de 2002. Aquesta guia ja és un imprescindible per tots aquells que volem pujar algun cim, sobretot si aquest no es troba en terreny pirinenc. Fins ara, a les excursions  publicades hem pujat a 5 sostres comarcals, el Turó de l’Home, Les Agudes, el Matagalls, el Tibidabo i el Canigó. Tanmateix, en aquesta guia nomès trobareu les ascensions del 4 primers. En aquest sentit, a veure si aviat podem parlar d’una guia dels Sostres Comarcals dels Païssos Catalans.

15.Itineraris pels Cingles de Bertí des de Riells del Fai.  Aquest llibret editat per la UEC de la Vall del Tenes l’any 2002 és un recull de set itineraris que s’han fet al llarg dels anys a la Marxa Passeig organitzada per aquesta entitat cada mes d’octubre.
         Els itineraris tenen una llargada d’entre 12 i 20 quilòmetres i uns desnivells positius entre 300 i 600 metres, per tant,  tots es poden fer en sortides matinals durant tot l’any. Tanmateix, sempre caldrà portar aigua, doncs són escasses les fonts que trobem en aquestes contrades.
        Al marge dels itineraris, aquest llibre també ens fa una breu descripció dels Cingles de Bertí, del clima, de la vegetació, del relleu, de les parròquies, les llegendes, dels graus…
Trobareu una mica més d’informació d’aquest llibre en una entrada que vaig fer el maig de 2016.

16. Montornès del Vallès. Recull onomàstic. Enric Garcia-Pey. Editat per l’Ajuntament de Montornès l’any 2011. Personalment val la pena consultar aquest llibre, per veure una foto de la Font de Santa Caterina de la dècada dels 40 del segle passat i saber que “D’antic fou un indret molt freqüentat pels veïns en grans fontades, on fins i tot varen posar-hi un quiosc i quan s’esqueia hi anava una orquestra. Feien menjars i tenien llenya amb focs perquè la gent pogués coure la carn. Deien que l’aigua d’aquesta font tenia propietats medicinals, de gust ferruginós per les terres de llicorella, origen de la deu.

17. Geografia Literaria. Comarques Barcelonines.  Llorenç Soldevila i Balart. Pòrtic. Desembre 2009. Caminant pels centenars de quilòmetres descrits en el blog hem parlat d’escriptors i poetes com Salvador Espriu, Josep Maria Espinàs, Josep Punsola, Jacint Verdaguer, Joan Coromines, Guerau de Liost, Pere Ribot, Josep María de Sagarra, Màrius Torres... aquest llibre ens acosta els seus indrets i els seus paisatges, així com els de molts altres autors vinculats a les comarques barcelonines.
      
          Properament, us presentarem la gramàtica del caminant del Moianès.


dimarts, 11 d’abril de 2017

MOIANÈS III. EL GAT FER.




A tots els cicles que dediquem a un territori sempre dediquem una entrada a un habitant de la zona.
Avui parlarem d'un animal força car de veure, doncs és molt esquerp i defuig de la presència humana, el gat fer o salvatge, també conegut com a gat fagí, gat vaire, gat feréstec, gat serval o gat bornaix.

El gat fer o salvatge és un dels carnívors més corpulents de les nostres terres. Depredador nat, és àgil i a la vegada molt més robust que un gat domèstic, amb el pèl de color grissòs, el morro rosat i la cua barrada de fosc. L'única prova morfològica indubtable per distingir al gat salvatge del domèstic és el mesurament de la capacitat craniana, lleugerament major en el primer. Habita ambients forestals i semiforestals, des dels indrets més salvatges de les Guilleries i el Collsacabra fins el Lluçanès, Moianès i Pre-Pirineu osonenc. 

És un predador típic de rosegadors, tot i que ocells, amfibis, rèptils i fins i tot insectes també constitueixen un percentatge significatiu de la seva dieta. Solitari, surt a caçar preferentment al crepuscle i a la nit, tot i que pot mantenir-se actiu durant les vint-i-quatre hores del dia.
Per altra banda, a la Catalunya Central  mentre són joves poden ser depredats per guineus, mussols, falcons i altres gats més grans.

Es tracta d'una espècie realment difícil de detectar, fins i tot amb els rastres, ja que els gats salvatges tenen territoris grans i no és gens fàcil trobar les zones on deixen els excrements o petjades. Tanmateix, a l'època de zel, els mascles poden cercar femelles domèstiques als voltants de les masies i granges.

La gestió forestal sostenible i el manteniment de la vida i activitat humana al bosc facilita hàbitats favorables i menjar pel gat fer. Com moltes altres espècies forestals, l'excessiu abandonament de la vida al camp i al bosc, que provoca una homogeneïtzació del paisatge i una excessiva forestació, disminueixen el potencial d'ocupació per part d'aquest gat i la seva densitat disminueix. Tot i això, el respecte que hi ha actualment per les antigament anomenades "alimanyes" (gats salvatges, fagines, guineus, mosteles, etc.), que es caçaven amb tota mena de trampes i verins, permet que aquestes bèsties estiguin més presents. 

Per fer aquesta entrada he extret informació de la web  www.biodiversitat.cat

La setmana vinent us faré 17 Recomanacions per Sant Jordi.

dilluns, 3 d’abril de 2017

CAMINS DE VALLROMANES XXVII. VALLROMANES CAMINA PER LA MARATÓ 2016. L'ITINERARI.


Avui us presento l'itinerari de la Vallromanes Camina per la Marató 2016, organitzada pel Club BTT Trinxacadenes,  un recorregut de poc menys de 9 quilòmetres i amb un desnivell positiu d'uns 200 metres. Per tant, aquesta excursió és recomanable per tota la familia. A més a més, en el quilòmetre 5, trobarem la Font de Can Gurgui que sempre raja i on podem abastir-nos d'aigua.
Respecte als vint-i-sis anteriors Camins de Vallromanes, aquesta excursió us portarà per tres trams inèdits que representen uns 2,1 Quilòmetres de camins nous.
Per acabar, avui fem un primer acostament a les mirandes de Vallromanes, que sense cap mena de dubte requereixen una entrada per sí soles.

L'ITINERARI. 

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de la Plaça de l'Esglèsia. Creuem el pont per sobre la riera de Vallromanes i girem a l'esquerra, riera amunt.

0,100Qm. 0,100Qm. Carrer Alella. Girem a la dreta. Cinquanta metres més endavant s'acaba l'asfaltat i nosaltres continuem recte per una pista de terra.

0,300Qm. 0,450Qm. Girem a l'esquerra i continuem per la pista ampla en sentit lleugerament ascendent, normalment una cadena barra el pas a vehicles motoritzats.

0,550Qm. 1,000Qm. Trobem un camí a l'esquerra. Nosaltres el seguim.

0,200Qm. 1,200Qm. Seguim per un corriol que trobem a la dreta en sentit ascendent.

0,350Qm. 1,550Qm. Tornem a trobar una pista que ens creua. Girem a l'esquerra en sentit ascendent.

0,600Qm. 2,150Qm. Arribem a una cadena que està al costat de l'entrada d'una finca. Nosaltres continuem recte.

0,120Qm. 2,270Qm. Ens arriba una pista per l'esquerra. Nosaltres continuem recte.

0,125Qm. 2,395Qm. Cruïlla de camins. Continuem a l'esquerra pel camí que marxa en diagonal i en un principi planeja, tot obviant els camins que ens menen a banda i banda.

0,625Qm. 3,020Qm. Cruïlla de camins. Continuem pel camí que s'enfila a l'esquerra entre pins.

0,220Qm. 3,240Qm. Camí que ens creua. Girem a l'esquerra i obviem els camins que ens menen a banda i banda. A la part final d'aquest tram, el camí es converteix en un corriol força tècnic.

0,500Qm. 3,740Qm. Coll de Clau. Pista que ens creua. Seguim per la pista carenera cara a llevant en sentit ascendent, tot anant cap al coll de Can Gurgui.

0,670Qm. 4,410Qm. Coll de Can Gurgui. Deixem la pista que puja cap a Sant Mateu i nosaltres girem a l'esquerra cap a la font de Can Gurgui.

0,600Qm. 5,010Qm. Font de Can Gurgui. Sempre raja. Situada a peu de pista, a dia d'avui encara és una font molt freqüentada.  La mina està integrada a la muntanya i només es veu el mur frontal, d'obra rematada amb ciment, i el registre metàl·lic. De sota el registre surt un gruixut tub que fa de broc per on raja l'aigua, cau en una pica de pedra ubicada en un pedestal de maons i desaigua en una gran bassa situada a l'esquerra i protegida per un filat. Al costat de la font hi ha una taula rodona i diferents bancals de pedra i maons.

Continuem recte en sentit ascendent. Uns metres més endavant, deixem a l'esquerra el restaurant de Can Gurgui.

0,850Qm. 5,860Qm. Seguim per un corriol que trobem a l'esquerra i que en un primer moment baixa sobtadament.

0,150Qm. 6,010Qm. El camí fa un esglaó, tot marxant cap a ponent. A mitjans de març de 2017, aquest tram està una mica brut de troncs i branques degut a feines forestals.

0,250Qm. 6,260Qm. Cruïlla de camins. Nosaltres seguim recte.

0,125Qm. 6,385Qm. Deixem la pista i continuem per un corriol que trobem a l'esquerra.

0,350Qm. 6,735Qm. Deixem a l'esquerra una miranda. Una miranda és una caseta enmig de la muntanya on els homes que treballaven el camp hi guardaven les eines i es resguardaven quan feia mal temps.  Aquest bosc que ara trepitgem abans erra terra de vinya i oliveres. Un dia dedicarem una entrada a les històries que ens poden explicar aquestes mirandes de Vallromanes.

  Ara nosaltres continuem avall. Uns centenars de metres més enllà  ja veiem l'hotel Mas Salagros sota nostre. El camí que seguim sempre deixa l'hotel a la dreta.

0,650Qm. 7,385Qm. Pista que va de Vallromanes a Can Gurgui. Girem a la dreta.

1,500Qm. 8,885Qm. Plaça de l'Esglèsia. Inici i final de la sortida d'avui.

La descripció de la Font de Can Gurgui l'he extret de la pàgina web www.encos.cat.

La setmana vinent parlarem del gat fer.


divendres, 24 de març de 2017

FONTS D'ARREU XXI. MOIANÈS II. LES FONTS DE SANT QUIRZE SAFAJA




                                    Font del Cingle
                                                                             
Avui us presento una llista de fonts de Sant Quirze Safaja, extreta de diferents documents, per tant, al no conèixer amb profunditat el territori, hi hauria la possibilitat que en algun cas us estigués parlant de dues fonts i la realitat fos una font amb dos noms.

Per altra banda, avui nomès us enumero aquestes fonts i trobava que amb aquesta informació quedava una entrada molt pobra, per tant, pel mateix preu, us descric una passejada de poc més de 2,7 Quilòmetres, que passa per la Font del Cingle i la Bauma de l'Espluga.


Parlant de Sant Quirze Safaja, no podem obviar la figura d'en Màrius Torres, de fet la seva obra formarà part de les recomanacions per Sant Jordi i abans d'acabar aquest cicle del Moianès, farem una ruta Màrius Torres, passant pel Puig d'Olena. 



LES FONTS DE SANT QUIRZE SAFAJA
1. -Font de la Baga
2. -Font del Boix
3. -Font dels Cabanyals.
4. -Font del Cirer.
5. -Font del Clascar.
6. -Font de la Collada.
7. -Font de la Fullosa.
8. -Font del Gatell.
9. -Font Guineu.
10. -Font del Grauixa.
11. -Font del Mas Bosc.
12. -Font del Pollancre.
13. -Font de les Torres.
14. -Font de la Serp.
15. -Font de Poses.
16. -Font de l'Ullar.
17. -Font de la Canyamera.
18. -Font del Cingle i
19. -Font del Solà.

DE LA FONT DEL CINGLE A LA BAUMA DE L'ESPLUGA

0,000Qm. 0,000Qm. Iniciem l'excursió en el parquing que hi ha al costat de la parada de l'autobús, just davant de la Fonda Safaja.
Creuem el parquing on es fàcil identificar un indicador de la font del Cingle i vint-i-cinc metres més amunt trobem la font.

0,100Qm. 0,100Qm. Font del Cingle. És una senzilla font boscana que té un bon doll d'aigua. El paratge és força ombrívol i a finals de febrer de 2017, a la pedra que hi ha per sobre la font hi ha força molsa. El broc de la font està encastat en una llosa amb data de 1908 i l'aigua cau en un rec que va a parar a una bassa que s'endinsa dins la roca, doncs en aquest punt, la paret fa una petita bauma. A partir d'aquesta bassa l'aigua va fent torrent fins arribar al riu Tenes que el tenim sota els nostres peus.
Desfem els cent metres i tornem a la parada del bus,

0,100Qm. 0,200Qm. Carretera BV 1341. Girem a la dreta.

0,100Qm. 0,300Qm. Consultori de Sant Quirze Safaja. Continuem recte direcció Centelles.

0,350Qm. 0,650Qm.  A l'alçada de l'escola, creuem la carretera i continuem pel primer camí que trobem a mà esquerra.

0,100Qm  0,750Qm. Trobem una senyal de prohibit passar cap a la balma. Normalment una senyal així ens faria tirar enrrere, però al marge de trobar l'itinerari per arribar a la balma a diferents guies, la web de l'Ajuntament de Sant Quirze Safaja, a l'apartat indrets, diu això sobre la Bauma de l'Espluga: "És accessible per un bon camí que es fa en uns 10 minuts i que surt d’enfront del modern col·legi del poble. La vall és frondosa i el camí planer. És un lloc molt visitat per la seva bellesa i facilitat d’accés. Per tant, nosaltres fem cas omís a aquesta senyalització i continuem la nostra excursió. Creuem la cadena.

0,090Qm. 0,840Qm. Deixem la pista i seguim a la dreta per un corriol que creua el torrent de l'Espluga.

0,125Qm. 0.965Qm. Sortim a una placeta. Continuem a l'esquerra per la pista que planeja.

0.060Qm. 1,025Qm. Cruïlla de camins. Nosaltres continuem a la dreta en sentit ascendent.

0,375Qm. 1,400Qm. Bauma de l'Espluga. És una balma natural que tanca una petita vall, en part modelada per la tosca de l’aigua del torrent de l’Espluga que es precipita des de sobre seu. Aquesta balma fou aixopluc d’homes del Paleolític mitjà i del Epipaleolític, que vivien entre els anys 30 i 10 mil abans de Crist, com ho revelaren les excavacions fetes l’any 1960. Més tard fou aprofitada com a mas, el mas Espluga i sempre com a lloc de refugi o utilitzada per l’home com a corral o cobert. En ella es filmaren fa pocs anys escenes de la vida des homes de la prehistòria per a una sèrie de TV3.

Passem per sota el salt d'aigua i continuem per aquest camí.

0,280Qm. 1,680Qm. Trobem a banda dreta un corriol que comença a enfilar-se, ens ho agafarem amb calma, doncs hi ha algun tram força costerut.

0,350Qm. 2,030Qm.   Arribem al damunt d'aquest cingle. Pista que ens creua. Girem a l'esquerra.

0,100Qm. 2,130Qm.  Mirador de la Campana. Bones vistes sobre aquest sector de la Vall del Tenes.
Continuem endavant cap a Sant Quirze,

0,070Qm. 2,200Qm. Obviem una pista que ens arriba per la dreta. Nosaltres continuem recte. De seguida apareix davant nostre el campanar de l'esglèsia de Sant Quirze, segurament la postal més característica d'aquest municipi.

0,200Qm. 2,400Qm. Plaça de l'esglèsia. A l'esquerra trobem l'Esglèsia de Sant Quirze i Santa Julita.

L’Església de Sant Quirze és el monument més important del terme, que agermana diferents estils i èpoques en una perfecta harmonia. S’esmenta des de l’any 1042 i conserva l’absis, amb decoració externa de tipus Lombarb, d’una església aixecada al pas del segle XI a XII. A aquesta església se li afegiren les capelles del Roser i de Sant Isidre entre el 1590 i el 1620, cobertes amb volta d’ogives i claus de volta esculpides. Poc abans del 1649 l’església s’allargà per ponent amb una nau que acaba amb un portal de tipus renaixentista i finalment entre el 1762 i el 1769 s’allargaren les dues capelles laterals vers ponent, quedant així una església de tres naus. El campanar, obra del mestre de cases Joan Bonafacia , que dóna esveltesa i relleu al conjunt, es construí entre el 1670 i el 1672. Acaba amb un terrat amb baranes de pedra que és un excel·lent mirador de la petita vall per on s’estén la població.
Ara baixem pel carrer Major.

0,100Qm. 2,500Qm. Tombem a la dreta i baixem per la Pujada del poeta Màrius Torres. A mida que anem baixant, enganxats a la roca, anem trobant versos del poeta lleidatà.

0,225Qm. 2,725Qm. Carretera BV-1341. Contniuem a la dreta.

0,050Qm. 2,775Qm. Parada del bus de Sant Quirze Safaja. Inici i final de la passejada d'avui.

La informació de la passejada, l'he extret del llibre d'en Miquel Jaumot, "Caminant per racons del Moianès" 15 itineraris, editat per Cossetània Edicions el juny de 2016.

La setmana vinent una nova entrega dels Camins de Vallromanes.









dissabte, 11 de març de 2017

GRAMÀTICA DEL CAMINANT XLIII. BESTIES I BESTIAR III.



                                                                                                   Borrombes
Aquesta ja és la tercera gramàtica que dediquem a les besties i al bestiar i segurament aquesta és una sèrie que tot just comença, doncs aquesta temàtica ens dóna molts noms i paraules per definir quelcom segons el territori.
Trobareu les dues primeres entregues el juliol del 2014 i el setembre de 2016.
Les 24 paraules d'avui són les següents,
Amuntanyar: Al Lluçanés, menar el bestiar a passar l’estiu a la muntanya.
Amurriar: Ajeure's les ovelles en fer molta calor, amb els caps baixos, fent-se ombra unes a les altres
Bergàs: A la Ribagorça, lloc on es munyien les ovelles.
Bogar: A la Ribagorça, adobar la terra amb el fem del bestiar.
Boquir: Cobrir el boc la cabra per fecundar-la.

Borromba: Esquella molt grossa, més ampla de dalt que de baix, que solen dur penjada pel coll les vaques, les egües i els marrans guiadors de ramat.

Botiera:  A la Ribagorça, ramat d’ovelles que es queden a l’hivern i no marxen cap a la plana.
Braguer: A la Ribagorça, mamelles d’un mamífer quadrúpede, vaca, cabra, ovella…
Bramul: Crit del bou i d’altres animals de veu semblant a la d’aquell.
Bufit:  A la Ribagorça, bufada forta feta generalment per animals.
Buinalada: A la Ribagorça, cagada de bestiar boví.
Cleda: Al Vallès, tanca feta amb llistons o canyes per a tenir-hi tancades les gallines.
Esgüell: Xiscle o esgarip de certs animals, com el porc, el conill, la rata, etc.
Esquellerinc:  Esquella petita, i especialment cadascuna de les campanetes o picarols que guarneixen un collar de gos, d’animal de bast…
Falena:  Gènere de papallones nocturnes de la família dels falènids, que solen esser molt petitetes i es veuen volar a la posta del sol.

Murtró: A Ciutadella, cagalló de cabra o conill.
Papaorelles: A Vic, insecte ortòper de cos llarguer, de color negrós, que té l’abdomen acabat amb unes puntes a manera de pinces. En castellà: Tijereta.  
Picot: Esquella petita que porten les ovelles i cabres.
Piuladissa: Seguit de piulets, xerradissa d’ocells.
Rauc: Crit de la granota.
Renill: Crit del cavall.
Sagí: Greix d’un animal.
Xoriguera: Gallina de casta molt petita que sol ser molt ponedora.
Xurma: Al Baix Empordà nom afectuós donat pel pastor a una ovella.
Les definicons de les paraules les he extret de l'edició electrònica del diccionari català-valencià-balear Alcover Moll.
La fotografia de les borrombes l'he extret del blog Arrels de la Maria Estruch.
La setmana vinent parlarem de les fonts de Sant Quirze Safaja.