dilluns, 27 de desembre de 2010

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VII. NOMS I LLOCS DE VILANOVA DEL VALLÈS II


Un xerrac
Avui presento les 22 paraules restants d'aquesta gramática del caminant vinculada als noms i llocs de Vilanova del Vallès.
Com sempre trobarem paraules que avui dia estan en perill d'extinció.

capolar: Tallar en trossos petits.

pelitxó: Pèl curt que encara resta a la flor del cuir un cop treballada.
pellisser: Menestral que manufacturava i venia pells de luxe, diferenciat del blanquer i de l'assaonador.

piló: Bloc de fusta dura, generalment cilíndric, sobre el qual hom posa allò que s'ha de tallar, capolar, picar... molt utilitzat a les carnisseries.

pinxo: Aquell que fa gala d'ésser valent.

post: Prestatge, lleixa.

quadró: Tros de terra de conreu de forma quadrada.

rasa: Eina emprada pels esclopers per a polir el buit dels esclops, que consisteix en una làmina de ferro corbada i proveïda de tall, disposada a l'extrem d'un mànec de fusta.

rossell: Moneda del segles X i XI, encunyada a Perpinyà pels comtes de Rosselló.

rost: Terreny que té un pendent considerable.

serradell: Serrat petit.

serrat: Muntanya allargada de poca altitud.

solà: Galeria, porxo, etc... construït a la part solana d'una casa.

soler: Part baixa d'una casa.

tosca: Eina emprada pels blanquers per a toscar els cuirs. Consisteix en una pedra tosca lleugerament corbada, encaixada en una peça de ferro d'uns 80 centímetres i proveïda a cada extrem d'un mànec de fusta.

toscar: Passar la tosca per sobre del cuir per tal de treure'n el pelitxó.

trull: Premsa de vi.

volander: Segador que segava amb volant. La definició de volant, la podeu trobar a la Gramàtica del Caminant IV.

xec: Expressió usada per adreçar-se familiarment a algú.

xena:  Fems. Mesquita. La definicó de mesquita, la podeu trobar a la Gramàtica del Caminant VI.

xerrac: Serra de fulla rígida, generalment de forma triangular, proveïda al seu cap més ample d'un mànec que permet de manejar-la amb una sola mà.

xopina: Mullader.

Per fer aquesta entrada, he utilitzat el llibre "Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès" de l'Enric Garcia-Pey i l'edició digítal del diccionari de l'enciclopedia catalana.

Feliç any nou i el 2011 més fonts, camins, històries i paraules.








dimarts, 21 de desembre de 2010

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VI. NOMS DE VILANOVA DEL VALLÈS I

Una albarda amb dos arganells.

Aquesta setmana presento la sisena part de la Gramàtica del Caminant. En aquest sentit, igual que vaig fer amb els noms de Vallromanes, avui presento la primera part dels noms de Vilanova del Vallès que tindran una segona part la propera setmana.

Majoritàriament, com veure gairebé totes les paraules tenen a veure amb la vida al camp, on apareixen estris i oficis avui pràcticament desapareguts.

Com sempre estaré encantat que feu aportacions a aquesta gramàtica.

Les 26 paraules d'avui són les següents.

albarda: Guarniment de les bèsties de càrrega de peu rodó que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra..., que s'adapta al llom de l'animal i sobre el qual es col.loquen les sàrries, els arganells...

alou: Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns inmobles.

arganell: Cistell de malla ampla, fet generalment de castanyer o espart que hom col.loca a cada banda dels animals de bast, mitjançant unes nanses que passen per damunt l'albarda.

assaonar: Adobar, bé sigui un camp o inclús una pell.

bagant: Comporta per aturar l'aigua d'un rec i alçar el seu nivell o desviar-la.

bagueny: Obac

bast: Albarda curta que porten les besties de càrrega.

baster: Persona que té per ofici de fer basts.

blanquer: Persona que adoba les pells dels animals desprès d'haver-ne estat eliminat el pèl o la llana, per transformar-les en matèries utilitzables per calçat, vestit, marroquineria, tapisseria o altres aplicacions.

boet: Ribot proveït de dues fulles estretes disposades en angle, de manera que per a cada posició del boet només en treballa una.

bonó: Tap de safareig, de pica... proveït d'un filferro, d'una cadeneta, etc... perquè hom pugui destapar la bononera sense ficar les mans a l'aigua.

borni: Mancat d'un ull.

borra: 1.Fibra curta de qualsevol matèria tèxtil procedent de les operacions de batanatge, cardatge, pentinament... considerada com a rebuig i que principalment es fa servir per fer coixins
           2. Pilotes de pelussa mesclada amb pols.

cerç: Vent fred del nord oest.

cornet: Instrument de banya, de cuir... que serveix per a remenar i tirar els daus.

cot: Antiga peça de vestir llarga amb mànigues, semblant a una bata o casaca, utilitzada per homes i dones.

escorranc: Excavació produïda en un terreny rost per l'escurriment de les aigües de pluja.

femada: Fems que hom tira en un camp.

jussà: Inferior.

maimó: Que fa les coses amb una gran lentitud, molt a poc a poc.

manganell: Giny de guerra usat antigament per tirar pedres, javelines...

mesquita: Conjunt de substàncies que hom treu dels dipòsits de les comunes i que serveixen per adobar els camps.

messeguer: Persona que guarda les messes.

messes: Sembrats de plantes segadores.

met: Fer el met. Fingir, fer-se el beneït.

moraga: Bolet amb el barret bru negrós i cama llisa, comestible, que es fa en terrenys calcaris o arenosos.

Per fer aquesta entrada, he utilitzat el llibre "Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès" de l'Enric Garcia-Pey i l'edició digital del diccionari de l'enciclopèdia catalana.

Molt Bon Nadal a tothom.

dilluns, 13 de desembre de 2010

LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL III: EL CABIROL

El cabirol

Fa uns mesos vaig començar a parlar d'animalons que ens podíem trobar per aquestes muntanyes. Avui li toca el torn a un mamífer que ara fa nomès 20 anys no el podíem veure per aquestes muntanyes, tanmateix estava totalment extingit.

Però l'hivern de 1993 es van introduir uns quants mascles i unes quantes famelles a la serralada del Montnegre, procedents de les Landes de la Gascunya al sudoest de França.

Mica a mica el cabirol s'ha anat estenent a les serralades veïnes i de quatre o cinc anys ençà no és difícil trobar rastres i amb una mica de sort veure'n algun per aquestes contrades. Jo de moment nomès n'he vist un.

Però com és el cabirol?

El cabirol és un cèrvid de reduides dimensions, ja que quan és adult pesa entre els 15 i els 30 Kgs, i té una llargada de poc més d'un metre.

Té com a caracterísitca no allunyar-se gaire d'un territori molt reduit, per tant això fa que sigui una presa fàcil. Actualment, un dels seus depredadors principals del Parc, són els gossos asilvestrats.

El cabirol és un animal totalment hervíbor. Els mascles presenten tres banyes petites que muden cada any a principi d'hivern.

A l'estiu el seu pèl és entre vermellós i torrat, tornant-se gris a l'hivern.

Són molt característics els sons que emeten, molt semblants a lladrucs.

Malgrat és relativament fàcil veure'l en aquesta serralada, al contrari del que es podia pensar és molt difícil de trobar-lo al Montseny, on cada any es fan comptats avistaments.

Per últim, comentar que generalment serà més fàcil veure'l a la vessant vallesana, que no pas a la vessant de marina, així ho demostren les passes que van seguir aquells primers cabirols introduits ara fa 17 anys.

La setmana vinent una nova Gramàtica del Caminant.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Castellruf

El Castell de Sant Miquel des de Castellruf


L'any 2008, concretament els mesos de juny, octubre i novembre ja vaig parlar de com pujar i baixar a Castellruf des de Santa María de Martorelles i Vallromanes.


A "Pels voltants de Castellruf", "Una excursió de dames i cavallers", i "De Castellruf a Vallromanes" trobareu totes les indicacions pertinents per arribar a aquest indret. Però en aquelles entrades nomès feia un esment del dolmen, el poblat ibèric i el castell, i els nostres avantpassats que vivien en aquest turó es mereixen que aprofundim una mica en el patrimoni arquitectónic d'aquest racó de la serralada.


La geografía catalana està esquitxada de les restes arqueològiques que ens han deixat en herència els pobles que l'han habitat i aquí en aquest turonet hi tenim restes de diferents moments de la història.


Començarem cronològicament. El dolmen pertany al Neolític és a dir un 5000 anys abans de Crist. El Neolític és un periòde de la prehistòria de gran trascendència, tanmateix aquells homes descobreixen l'agricultura i la ramaderia i es tornen un poble sedentari.


Descobreixen els cicles de les plantes i aprenen a domesticar animals i això els permet establir-se en una zona i deixar de ser nòmades.


En aquest sentit, el dolmen de Castellruf és una cambra funeraria, tanmateix hi ha qui apunta que aquests dolmens també tenien la funció de reclam d'un territori, alhora que reforçaven la identitat del grup o poblat.



Ara farem un salt en el temps d'uns 4500 anys i ens situem al segle IV abans de Crist. La cultura ibèrica presenta com a elements distintius la ceràmica a torn, un incipient urbanisme i l'ús del mineral del ferro per construir eines i armes.


Aquest poblat tenia com a veïns els poblats del Turó de Mongat, Puig Castellar a Santa Coloma i el Turó de Boscà a Badalona i malgrat ens costi d'imaginar avui dia, segurament es veien i mantenien una relació veïnal (desconec si bona o dolenta).


Concretament, el poblat ibèric de Castellruf estava fortificat des d'on controlaven una extensió d'uns 1200 metres quadrats que era on desenvolupaven la seva activitat agrícola.


S'han trobat restes d'onze construccions i algunes d'aquestes restes es conserven al Museu de Granollers.


Els ibers van habitar aquest poblat fins més o menys el segle II abans de Crist, quan van ser romanitzats, perdent tot el seu patrimoni material i sobretot cultural; llengua, costums, religió...


I el nostre viatge pel temps acaba ara fa uns 1000 anys, quan l'any 1060 es constitueix el Castell de Castellruf. Aquest castell defensava les valls que uneixen el Vallès i el Maresme.
Per les restes que s'observen, juntament amb dos reductes defensius, (un orientat a migjorn i l'altre a sol-ponent) hi havia una tercera edificació més gran i més ampla. Aquest edifici principal nomès tenia una entrada que mirava cap a migjorn (és a dir més aviat cap al sud).


Si voleu més informació sobre els aspectes arquitectònics d'aquest castell us adreço a Llegendes dels Castells del Vallès Oriental de Glòria Campoy, Aloma Duràn i Raquel Jurado i editat per Marge Books.

Però de qui es defensaven en aquella época? Molt fàcil, dels sarraïns i per avisar que hi havia "moros a la costa" els de Castellruf encenien fumarada de día, si pel contrari la foguera l'encenien els del Castell de Sant Miquel volia dir que els sarraïns venien de terra endins.


I perquè en aquella época es va conservar el Castell de Sant Miquel i en canvi es va destruir totalment el Castell de Castellruf?


Doncs, perquè diuen que Castellruf era una plaça fortificada, focus de resistència, en canvi el Castell de Sant Miquel era un torre de guaita que podia servir als defensors o als atacants.





Espero que aquest viatge pel temps us hagi agradat, les dades històriques nomès volien donar una pinzellada d'allò més característic de cada época i sobretot situar a tothom més o menys en el segle que li pertoca.

Part de la informació d'aquesta entrada l'he trobada al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.


diumenge, 28 de novembre de 2010

Límit de velocitat


Aquest cap de setmana hem carrega't piles a la Vall de Camprodon.
I aquest matí hem fet un recorregut circular entre l'Abella, la Roca i Vilallonga de Ter. Una passejadeta d'uns 6 quiilómetres i uns 240 metres de desnivell positiu.
Però avui no us parlaré sobre aquesta ruta, tanmateix a www.valldecamprodon.org i www.itinerannia.cat hi trobareu tota la informació que us calgui.

Avui simplement us parlaré d'una senyal de trànsit.
A l'inici del camí de Vilallonga de Ter cap a la Font Negra ens hem trobat amb la senyal de la fotografía.
Una senyal de prohibit d'anar a més de 5 quilòmetres per hora.
Aquest matí hem quedat tant estorats que aquesta tarda hem fet uns estudis i hem tret les següents conclusions.

1. En un terreny lleugerament ascendent com el camí on hi ha la senyal és impossible anar a menys de 5 per hora en cotxe, a menys que vulguis carregar-te l'embragatge i segurament abans calaràs el cotxe.

2. En bicicleta et faran falta dues rodetes al darrera, perquè del contrari tan a poc a poc cauràs.

3. En moto cremaràs l'embragatge i cauràs.

4. No hi entenc de cavalls, però si aconsegueixes assolir aquesta velocitat us avorrireu tant el cavall com tú.

5. Per tant, és evident que per aquest camí nomès hi poden anar vianants a peu.

6. Però pel límit de velocitat queda clar que nomès es pot passejar.

7. Si tens una mica de pressa per arribar a La Roca, Llanars o Camprodon tria una altra alternativa perquè en algun tram podries excedir-te de velocitat.

8. Per últim, mai corris per aquest camí carreter. Pensa que si el teu ritme és de 5 minuts el quilòmetre, tanmateix un ritme molt asequible per qualsevol que estigui acostumat a còrrer, aniràs a una velocitat de 12 quilòmetres per hora i sobrepassaràs un 140% el límit de velocitat.

I si t'enganxen...

La setmana vinent parlaré de Castellruf o de la Vall de Pomar, però avui la senyal m'ha deixat impressionat.


dilluns, 22 de novembre de 2010

Delafé y las flores azules

Fotograma del clip d'"Espíritu Santo"

Avui és Santa Cecilía, la patrona de la música i per tant aquesta setmana tinc l'excusa perfecta per fer una recomanació músical.

Des de fa unes quants dies a casa s'escolta Delafé y las flores azules, el grup format per Oscar D'aniello (Delafé) i Helena Miquel (Las flores azules) des del meu parer fan música molt alegre i fresca, simplement a mí m'agrada molt.

I com de música no en sé un borrall, a la wikipedia diuen que fan indie pop, trip hop i rap. Si algú no està d'acord que ho digui, li agrairé i en cap cas li debatré.

Però va ser el divendres a la nit quan vaig decidir que parlaria d'aquesta gent. Aquell dia van fer un concert a la sala Clap de Mataró i nosaltres hi érem. Vam anar al concert que ens sonaven una o dues cançons i com a molt sabíem de memòria una tornada.

Les gairebé dues hores de concert van valdre molt la pena i a més a més el títol de l'albúm que presentaven semblava predisposat a sortir a aquest blog "Delafé y las flores azules vs trompetas de la muerte".

Aquelles trompetes de la mort fetes amb pasta de fa tres o quatre setmanes ara es convertien en un trombó i una trompeta.

Per començar a tastar aquestes "Trompetas de la muerte" us recomano el tema "Espíritu Santo"

dilluns, 15 de novembre de 2010

La Font Better

L'estat llastimòs de la Font Better el gener del 2006.

Avui parlaré d'una de les fonts mítiques de la Serralada de Marina, la font Better. Aquesta font és la més cabalosa de Sant Fost de Campsentelles, tanmateix durant els últims anys hi ha hagut temps on no hi rajava ni una gota d'aigua.

Però hi ha constància que el 1937, l'empresa Agua Mineral Better, comercialitzava i distribuïa amb ampolles, l'aigua que brollava de la font.

Per arribar a la font, no ho farem mitjançant una excursió. Avui ens hi acostarem amb cotxe prenen la carretera B-500 (Mollet- Badalona) en direcció a Badalona. Quan trobem l'indicador de La Conreria, uns 2,5 quilòmetres més amunt de l'ajuntament de Sant Fost, girem a la dreta i baixem per l'avinguda de Mas Llombart fins arribar a la masia del mateix nom. Seguim pel carrer de la Conreria deixant el mas a la dreta i a uns 50 metres, prenem el primer carrer a la dreta, anomenat de la Font Better, i al final del carrer hi trobarem la font.

L'última actuació que s'ha fet a la font data del 2009 i actualment la font raja i malgrat tot, el seu estat no és tan denigrant com fa 3 o 4 anys. Cal dir que aquest últim arranjament ha estat realitzat pels veïns de la urbanització la Selva del Vallès.

Inicialment la font, estava en una paret de pedres, desprès es va adosar a l'edificació mitjançant una marquesina de voltes construïda amb pedres de riu i ara es troba en una gran llosa de granit.

L'aigua neix de forma natural mitjançant la confluència de les aigües subterrànies de les torrenteres de les muntanyes de La Conreria.

El 1955 aquest indret va ser l'eix vertebrador d'una promotora urbanística que pel ben mig de llavors terrenys verges, va obrir unes pistes sense asfaltar que enllaçaven amb el camí antic de Sant Fost.

Es va reparar el local adjacent a la font que es va convertir en una sala d'espectacles i restaurant i tota aquesta infraestructura es va anomenar La Selva del Vallès. A continuació es van començar a vendre parcel.les i ha edificar.

Aquells van ser uns bons anys per la font, hi havia molta activitat, allà s'hi feren importants trobades sardanistes, fontades, tambè era lloc de trobada d'excursionistes i escolars... i per tot plegat aquell entorn, anava tenint un manteniment. Però amb l'arribada dels anys 70 i 80, la gent mica a mica va deixar d'anar tant a la font i l'indret es va anar deteriorant, posteriorment repetits episodis de vandalisme i l'urbanització de la pràctica totalitat dels voltants de la font, ens han deixat l'indret que ara coneixem.

No recordo si ho comentat alguna altra vegada, però al meu parer els últims 50 anys  Sant Fost no ha pogut o no ha sabut cuidar el seu entorn natural, penso que s'ha construit en desmesura, sense seguir cap criteri i avui dia es fa gairebé impossible fer una excursioneta per San Fost sense topar-te amb una urbanització, una pedrera i properament inclús ens trobarem una autovía.

Desitjo que en els propers anys malgrat les dificultats, hi hagi una major protecció i vetlla d'aquest entorn natural i que no es tornin a repetir les aberracions que es van fer a la segona meitat del segle XX.

La informació de l'entrada d'avui, l'he extret del número 2 de "Fem Memòria". Sant Fost de Campsentelles Segle XX. Les Fonts, escrit i editat per en Jaume Rifà, Amadeu Rovira i Josep Gurri.

Properament, parlarem una mica més de Castellruf



dilluns, 8 de novembre de 2010

Gramàtica del Caminant V. Noms de Vallromanes

Un poal

Amb aquestes entrades de les gramàtiques del caminant, m'agrada recuperar paraules "antigues" o paraules que han caigut en desús.

L'altre día estava fullejant el llibre "Noms i llocs de Vallromanes" i vaig començar a veure paraules que segurament al marge de referir-se a alguna persona o algun lloc, teníen un altre significat, així vaig trobar beco, borrec, panna, poal, rabassa...

Per tant, avui us convido a conèixer els altres significats de certs noms molt familiars per la gent que vivim en aquestes contrades.

aranyó: Petit insecte de color negre que ataca l'olivera.

areny: Platja, riba, llit de riera... format de sorra.

astor: Ocell de rapinya semblant a l'esparver però una mica més gros.

batista: Teixit de llí o cotó usat en la confecció de mocadors i roba interior.

beco: Al segle XVIII, immigrat temporal italià, sobretot piemontès i llombard, instal.lat a Catalunya com a hostaler, pastisser i taverner.

boquet: Cap de biga que sobresurt de la façana d'una casa i que serveix per aguantar el ràfec de la teulada, la volada del balcó, etc.

borrec: Animal de llana d'un o dos anys.

burot: Oficina a l'entrada d'una població, on es cobraven els drets d'entrada al poble de certs articles.

cambrai: Teixit molt fi de cotó, semblant a la batista.

campa: Dit de la terra destinada al conreu de cereals i lleguminoses.

cargolí: Té altres significats, però tambè és una olla petita.

covarot: Ou que hom posa al covador perquè la gallina hi vagi a pondre.

gleva: Té altres significats, com bufetada, però també és un tros de terra compacta, generalment cohesionada per les arrels de les plantes, que s'aixeca quan cavem, llaurem...

mallol: Vinya novella, plantada d'un any ençà.

panna: Llenca de suro de forma quadrangular, que hom arrenca de l'alzina surera per pelar-la.

pedró: Pedra posada a terra per sostenir un altar o una creu.

poal: Càntir d'un broc amb nansa.

quintana: Té altres significats, però també és un tros de terra tancat amb paret al voltant d'una casa de pagès.

rabassa: Part de la soca d'un arbre coberta per la terra, de la qual arrenquen les arrels.

ratat: Malaltia produïda en l'olivera per l'aranyó.

ràfec: Part de la teulada que sobresurt del pla d'una façana.

raval: Barri situat als afores d'una població.

sagrera: Terreny sagrat que envoltava les esglèsies consagrades.

serrall: Part d'un palau destinada a l'harem.

toqueta: Mocador femení de cotó, llana o seda, plegat de forma triangular i que serveix per a ésser portat al cap o al coll.

triador: Persona que té per ofici triar els caps de bestiar.

ventalló: Finestró, porticó.

xerric: Soroll que, en beure a galet, es produeix fent passar l'aire aspirat entre el paladar i la punta de la llengua posats en contacte.

xinxa: Clau petit i prim, que és emprat pels sabaters per a fermar les soles i els talons.

Per fer aquesta entrada he fet servir l'edició digital de l'enciclopèdia catalana. Properament parlarem de la Font Better.






dilluns, 1 de novembre de 2010

XIX MARXA POPULAR MONTORNÈS DEL VALLÈS

La Torre del Telègraf de Montornès

Ahir vaig anar a fer per primera vegada, aquesta marxa "popular" de Montornès. Sens dubte estava encuriosit com s'ho feien per organitzar una caminada per 3000 persones, el pas pels camins, els avituallaments, l'arribada, l'entrega d'obsequis...

Avui vull fer-ne una mena de valoració, remarcant més potser aquells aspectes que no em van agradar tant, però abans de res vull felicitar als organitzadors per la marxa i sobretot per tenir la capacitat d'acostar la Serralada al poble i a la ciutadania de Montornès.

La caminada de 8 quilometres tenia un desnivell positiu d'uns 300 metres i la caminada de 14 quilòmetres d'uns 500 metres.

A la primera línea d'aquesta entrada, he subratllat la paraula "popular", perquè és molt meritori aplegar tota aquesta gent i fer que gaudeixin caminant per la muntanya. Segurament, en més d'algun cas per primera i única vegada al llarg de l'any.

En una època on els que sortim amb assiduïtat anem equipats amb botes, anoracs i samarretes fets amb teixits d'última generació, ahir quan va començar a ploure es van obrir paraigües de mil estampats i bosses d'escombraries que feien de capelina i era evident que l'ambient no era muntanyenc.

Però per estimar i respectar les coses s'han de conèixer i els organitzadors, l'Atletisme Montornès amb aquestes marxes ensenyen les muntanyes que envolten Montornès, que no és poc.

En aquesta línea, vull fer esment d'aquells llocs per on pasa la caminada i fer-ne cinc cèntims. Perquè no anem nomès a la muntanya a caminar per caminar, tanmateix també podem conèixer el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre entorn.

Així,
al voltant del quilòmetre 2 vam passar a tocar de la torre del Telègraf.

La torre del Telègraf, és una torre de guaita ubicada a 222 metres d'alçada a sobre mateix de Can Buscarons. Va ser construïda el 1848 com a equipament militar de telegrafía òptica i va ser utilitzada nomès fins a 1862, data en que va ser abandonada per l'aparició de la telegrafía elèctrica. De base quadrada de 6 metres d'alçada i 5,5 metres de costat, és una fortalesa de dues plantes que tenia la porta d'entrada al pis de dalt

En el quilòmetre 3, vam trobar alguna senyal del GR97-3( CASTELLRUF. Santa María de Martorelles- URBANITZACIÓ CAN FALGUERA.Caldes de Montbui). Aquesta variant uneix dos grans recorreguts el GR 92 que va des de Portbou a Ulldecona i el GR 97 que va des de Sant Celoni fins la Beguda Alta.

En el quilòmetres 5,5 i 11,5 vam passar pel Coll Mercader, antic punt de pas pels pagesos de Santa María de Martorelles que volien portar els seus productes a Montornès i viceversa.

Entre el quilòmetre 7,5 i 8 van passar per la Font de la Mercè, font que sempre raja i l'aigua que en brolla sempre n'he begut i de moment no m'ha passat res.

Uns 500 metres més endavant vam passar a tocar de la Font de Can Santpare, malgrat nomès en queden unes poques restes.

Al voltant del quilòmetre 9, també vam passar a tocar de la Font de Can Barbeta i 500 metres més endavant pel Coll de Corbera, antic punt de pas entre Santa María de Martorelles i Vallromanes i punt d'inici a l'ascensió final al Castell de Sant Miquel.

Si voleu més informació sobre aquests indrets ho trobareu a:
-Els dominis del Castell de Sant Miquel publicat en aquest blog el juny del 2009, i
-La Font de Can Barbeta, publicat el març del 2010.

M'agradaria destacar alguna cosa que crec que s'hauria de millorar.
1. La sortida de Montornès va ser força caòtica, no vaig veure cap senyal i si molta gent seguint camins i carrers diferents.
2. La majoria dels participants van haver de fer una llarga cua a l'arribada (en algun cas d'1hora) per recollir el lot dels obsequis. Jo penso que si el dissabte s'habilités un espai perquè qui vulgués ja anés a recollir el lot, això faria que desapareguessin les cues a l'arribada.

Tanmateix, també hi ha dos aspectes que vull destacar positivament.
1. La recollida d'aliments a la zona de meta.
2. Fer passar tot el recorregut per pistes amples per evitar les aglomeracions i les "caravanes".

Només em queda encoratjar a l'organització per fer-la ben grossa a la vintena edició i segurament la propera setmana us portaré la cinquena part de la Gramàtica del Caminant.
Per cert, si aneu a Vilanova del Vallès, us recomano que passeu pel Centre Cultural i visiteu l'exposició d'escultura i pintura ENCONTRES'10 d'en Genís Aymerich. Val molt la pena i romandrà oberta fins el 12 de novembre.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Receptes de la brolla IV: Pasta amb trompetes de la mort

Pasta amb les trompetes de la mort que vam "caçar"

Diumenge passat vam sortir a passejar pel Parc de la Serralada Litoral amb el sogre. Tot aprofitant que dies enrrera havia plogut, que ja som de ple a la tardor i que els entesos diuen que aquest any és bon any de bolets, ens vam marcar com a objectiu trobar trompetes de la mort.

Ni ell, ni jo coneixem més bolets que les trompetes i els rovellons, per tant, si la flauta sonava, nomès n'agafaríem d'aquests dos tipus.

En el cas que no hi hagués sort, teníem com alternativa anar a descobrir algun camí nou.

Però ves per on, vam encertar el día i el lloc i vam "cacar" un bon grapat de trompetes de la mort.

Quines característiques té aquest bolet:

Per començar, malgrat el seu nom, és molt bon comestible, tant o més, que el seu parent el camagroc.

És de color gris fosc o negre, en forma d'embut que arriba gairebé fins la base del peu. És un bolet força aromàtic i la seva carn difícilemt és podreix.

El podrem trobar a la nostra serralada a boscos d'alzines i sobretot en temporades plujoses formant erols.

Per sort, no se'l pot confondre amb cap espècie verinosa.

Vam tornar a casa amb els bolets i per dinar vam fer Pasta amb trompetes de la mort.

Ingredients per a 4 persones:
-Un bon grapat de trompetes de la mort.

-250 grams de tallarines.

-400 ml. de crema de llet

-Formatge parmesà ratllat.

-Sal i pebre.

Abans de tot, hem de netejar bé les trompetes per treure tota la sorra que puguin tenir.

A continuació bullim la pasta. Mentre es bull, saltem les trompetes amb quatre gotes d'oli en una paella gran i fonda on hi pugui cabre la pasta bullida.

Afegim la crema de llet, salpebrem i removem. Ho deixem a foc lent durant 10 minuts.

Quan la pasta estigui al punt, l'escorrem i l'afegim a la paella amb la crema i les trompetes, removem, ho tapem i ho deixem al foc durant 5 minutets més removent-ho sovint.

Un cop passat el temps, ja podem servir-les.

El parmesà el posarem en un bol a part perquè cadascú es posi la quantitat que vulgui.

Aquesta és la quarta recepta feta amb productes collits a la serralada que escric en aquest blog, les altres tres receptes són les següents.

1. La melmelada de cirera d'arboç, publicada el novembre de 2009.

2. La truita d'espàrrecs de marge, publicada el maig de 2010, i

3. Sacher de xocolata amb mores, publicada l'agost de 2010.

Per fer aquesta entrada, molta informació l'he extret de http://www.lasibarita.com/

Properament, tornarem a parlar de Castellruf


diumenge, 17 d’octubre de 2010

La murtra

La murtra de Sant Jeroni

La setmana passada us vaig parlar del Monestir de Sant Jeroni i avui toca parlar una mica de la murtra.
La murtra és un arbust d'1 a 3 metres d'alçada, de fullatge dens. Les flors apareixen entre juny i agost i els fruits de color blau-negrós i poc carnosos són comestibles a l'octubre.
Per viure la murtra necessita sòls frescos, llocs oberts i climes suaus.

Segurament per aquestes raons, quan al segle XV van començar les obres del monestir, aquest indret era ple de murtra i per això l'arbust va donar denominació al monestir.

Al voltant de la murtra hi ha vàries curiositats.

-La murtra té diferents usos medicinals, tanmateix té propietats bàlsamiques, antiséptiques i sedants.
-Entre els antics grecs, la murtra era la planta consagrada a Afrodita, la deesa de l'amor i com a tal es considerava símbol de l'amor i de la bellesa. En aquest sentit, es reconeixia als campions olímpics amb corones de murtra.

-A Sardenya, el licor més popular és el licor de murtra. Es pren com un digestiu després d'un bon àpat i s'ha de servir ben fred.

-La murtra també s'utilitzà en el camp de la perfumeria, més concretament en els perfums masculins ja que té una aroma molt intensa.

-La traducció de murtra al castellà és mirto o arrayán, i en aquest sentit un dels indrets més emblemàtics de l'Alhambra de Granada és El Patio de los Arrayanes.
Properament parlarem de les trompetes de la mort.


diumenge, 10 d’octubre de 2010

La vall de Sant Jeroni

La font de Sant Jeroni o del Lleó

L'excursió d'avui ens durà des de Montigalà fins a Sant Climent i Sant Onofre passant per Sant Jeroni.

La ruta d'avui és a tocar d'una zona densament poblada i això sense cap mena de dubte és nota. Els primers metres del recorregut no destaquen per la seva bellesa, tot el contrari, passarem per uns entorns que fins i tot poden ser desagradables, però els quals ens han de fer pensar que cal preservar el nostre patrimoni natural i cultural perquè les nostres muntanyes no acabin com els voltants de la Font de Ca l'Alemany.
Per altra banda, en els punts més alts del recorregut ens trobarem amb una d'aquelles urbanitzacions creades a la década dels 80 i que no seguien cap tipus de planificació.

Tanmateix, en altres moments de l'itinerari gaudirem d'excel.lents vistes, corriols fressats i coneixerem una de les joies arquitectòniques de la Serralada de Marina, Sant Jeroni de la Murtra.

L'excursió tindrà una llargada de 7 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 200 metres. És recomanable fer-ho a qualsevol época de l'any menys a l'estiu, perquè la majoria del recorregut queda molt exposat al sol.

Començarem a caminar des del final del carrer Afrodita al barri de Montigalà de Badalona. Agafem un estret corriol que mica a mica va pujant fins que arribem a una placeta amb varis garrofers. Per l'estètica i les inscripcions que hi trobem, és evident que aquest lloc s'utilitza com a lloc de culte.

Ara seguim pujant per unes escales i en un parell de minuts arribarem a la Creu de Montigalà.

Creu de Montigalà. La seva imatge es divisa des de molts llocs i constitueix una fita visual important. Igualment és una bona atalaia des d'on es veu tot Badalona. S'hi va trobar una ara romana (altar) amb l'inscripció "Soli S Sacrum A P Abascantvs" que podem veure en el Museu de Badalona.
Inscripció atribuïda al segle III, quan l'antiga Bétulo, es trobava sota el domini de l'emperador César March Juli Felip.
Modernament, al cim s'hi edificà una gran creu en memòria de l'edicte de Milà, donat per Constantí a favor de la Santa Esglèsia.

Tot seguit iniciem la baixada cap a Ca l'Alemany per un corriol que davalla davant la creu. Hem d'anar en compte perquè en aquest tram el camí fa un fort pendent i rellisca molt, però tanmateix és molt clar perquè veiem com es precipita cap a la masia en runes.

Quan portem uns 300 metres baixant arribem a la part més baixa de la vall. Per anar a la Font de Ca l'Alemany, ens hem de dirigir al bosquet que queda sota i a la dreta de la masia.

Font de Ca l'Alemany. Totalment perduda, l'any 2007 encara hi havia una mica d'aigua estancada, ara nomès hi ha un pivot metàl.lic que assenyala la seva ubicació i quilos i quilos de brutícia pel voltant. És un dels nyaps del Parc. En certa manera, inclús fa por acostar-s'hi.

Ara tornem al camí principal per dirigir-nos a la masia de Ca l'Alemany on arribarem després de caminar uns 150 metres.

Ca l'Alemany. Antigament anomenat Mas Carcerenya, per trobar-se a la vall del mateix nom. ( De fet antigament la Torre Pallaresa, situada a Santa Coloma de Gramenent era coneguda com el Castell de Carcerenya).
Ca l'Alemany, era una gran casa medieval del segle XV, edificada al damunt de les restes d'una vil.la romana, tanmateix era una important casa de planta i dos pisos i teulada a dues vessants, al davant de la qual hi havia una gran bassa envoltada per una galería amb arcades. Aquesta bassa era utilitzada pels conreus de regadiu.
Malgrat que la masia es troba en un estat ruinós, és molt aconsellable visitar-la.

Ara el camí que hem de seguir, surt de la cara sud de la casa i l'hem de seguir en direcció a Sant Jeroni, que ja s'ens presenta davant nostre a l'horitzó. En un primer moment, aquest camí planeja. Cent metres més endavant, arribem a una bifuracció, nosaltres seguim pel camí de la dreta i vuitanta metres més enllà passem per sota d'un aqüaducte que porta les aigües del riu Ter.
Aquest és un dels tres aqüaductes que hi ha a Badalona.

Una mica més endavant el camí fa un revolt, surt a una pista que travessem i seguim per un corriol força tapat per la vegetació.
Quan portem uns 250 metres per aquest sender, arribem a una clariana. Malgrat tenir pràcticament el monestir davant nostre, ara girem a l'esquerra per un camí carreter i uns 50 metres més endavant, sortim a una pista, la qual seguim a la dreta en direcció Sant Jeroni.

Dos-cents metres més enllà arribem a una bifurcació de camins, nosaltres tornem a agafar el de la dreta i en poc més de cinquanta metres serem a la porta de Sant Jeroni de la Murtra.

Aquí a Sant Jeroni tenim dues fonts la de Sant Miquel en el claustre del monestir i la de Sant Jeroni o del Lleó, fora el recinte a pocs metres de l'entrada.

Font de Sant Miquel: Situada en el claustre del monestir, de caràcter decoratiu, aboca continuament un rajolí d'aigua que recull de la mina de la Fontsanta ubicada uns centenars de metres a ponent.

Font de Sant Jeroni o del Lleó: A uns 10 metres de l'entrada del monestir, aquesta font sempre raja desprès d'apretar el pulsador. A l'estar situada en un lloc de pas, aquesta aigua és fantàstica perquè els caminaires, excursionistes, ciclistes... ens podem refrescar quan hi passem pel costat.

Sant Jeroni de la Murtra: Aquest antic monestir jèrònim del segle XV és una joia del gòtic català. L'esglèsia la trobarem oberta els diumenges al migdia i si volem fer una visita guiada per totes les dependències, ho podrem fer el primer diumenge de mes (excepte el mes d'agost).
La mutra per la seva abundància, va donar nom a la vall i al mateix monestir.
En aquest sentit, va ser el Papa Benet XIII des d'Avinyó, que va donar autorització per fundar el monestir. Les obres van començar el 1416 i van continuar fins a finals del segle XVI, que s'edifica la torre de defensa per interceptar les incursions serraïnes.
L' Esglèsia sufragà una bona part de l'edifici, però tambe la realesa va contribuir-hi abastament. El rei Carles I va pagar una part del cor, els Reis Catòlics van sufragar la construcció de l'ala meridional del claustre, tanmateix en Joan II pare de Ferran ja havia fet construir anteriorment el refetor l'any 1483 com agraïment per les seves estades al monestir.
En aquest sentit, va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre a Cristobal Colón l'abril de 1493 a la tornada del seu primer viatge a Amèrica.
Actualment l'edifici està declarat monument històric artístic.
Trobareu més informació
a http://www.lamurtra.cat/.

Davant el monestir trobem les marques blanques i vermelles del GR-92, que ara seguirem en sentit sud fins l'ermita de Sant Climent. Primer desfent els últims cinquanta metres de camí, per posteriorment començar a enfilant-se muntanya amunt desprès de travessar un parquing de sorra.
La primera meitat de l'ascensió la farem per corriol, fins que sortim a una pista que desprès d'uns 300 metres ens deixarà a peu de l'ermita. L'últim tram, tot deixant el GR el tornarem a fer per un corriol que puja força dret.
De Sant Jeroni a Sant Climent hi ha més o menys un quilòmetre i 130 metres de desnivell positiu.


Ermita de Sant Climent: Fou edificada per ordre dels monjos de Sant Jeroni l'any 1672, en honor al sant que porta el nom, com a promesa durant una llarga temporada de sequera que patí el Monestir i la ciutat de Badalona.
Durant la guerra amb els francesos el 1697 va ser utilitzada com a caserna militar. El 1835 fou incendiada al mateix temps que Sant Jeroni. Encarada a llevant, antigament des d'aquest punt, els pescadors podien fins i tot veure on hi havia els bancs de peixos davant les costes de Badalona.

Ara marxem de Sant Climent pel passeig flanquejat per xipresos i dos-cents cinquanta metres més endavant, trobem una cruïlla de camins. En aquest punt enllaçaríem amb la ruta "Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina", publicada al blog el novembre del 2009.

Deixem el GR i nosaltres girem a la dreta cap a Sant Onofre en direcció nord. Uns 100 metres més avall, trobem el camí cimentat, nosaltres contínuem recte. Quan portem uns 400 metres caminant per aquest carrer, trobem a la dreta el desviament que desprès de 150 metres ens durà fins l'ermita de Sant Onofre.

Ermita de Sant Onofre: Aquesta ermita va ser construïda el segle XV pels monjos de Sant Jeroni amb la finalitat de tenir un lloc on retirar-se en oració.
Tanmateix, era costum que el día 3 de maig, festa de la Santa Creu, la comunitat dels monjos hi pugés en processó i des d'allà beneïen el terme de Badalona.

Des del peu de l'ermita, pel vessant de marina, podríem anar baixant, però la baixada és feixuga i exposada i malgrat que el camí que proposo per tornar no és ni de bon tros el més bonic si que és el més cómode.

Per tant, ara desfarem els últims 150 metres, per trobar de nou el carrer cimentat i girarem a la dreta, direcció nord.
Quan portem 1200 metres per aquesta pista cimentada, girem a la dreta per un camí on hi ha un rètol que ens indica Sant Jeroni de la Murtra. Ara nosaltres obvíem tots els camins que menen a la dreta i nosaltres seguim sempre per l'esquerra.

Quatre-cents metres més endavant trobem una cruïlla, en aquest cas obvíem el camí que marxa a l'esquerra i nosaltres contínuem avall. De seguida passem per la porta de Cal Dimoni, tot transitant pel camí de la Carrerada. Tornem a fer cas omís als camins que ens menen a banda i banda i nosaltres contíuem avall, ara per sota un pontet.

Cinc-cents metres enllà, uns metres després d'una hípica, el camí ara asfaltat, fa una corba a la dreta i continua descendint. Dos-cents cinquanta metres més endavant desemboquem a la riera de Canyet.

Hem de vigilar de no despistant-se i ficar-nos pel camí de Can Tinao i simplement baixar per la riera.
Desprès d'uns vuit-cents metres, arribem a una estació electrica, de seguida girem a la dreta i ja serem de nou al carrer Afrodita, ara nomès ens queden uns 200 metres per arribar al final d'aquest carrer, punt d'inici i final de la sortida d'avui.

Properament parlarem de la murtra.



















diumenge, 3 d’octubre de 2010

El porc senglar

El senglar

Avui parlaré d'un dels habitants del Parc per excel.lencia, el porc senglar. Aquest mamífer que les últimes setmanes ha sortit a les notícies tot passejant per la Plaça Lesseps, el podem trobar a les nostres contrades freqüentant ambients forestals, si bé s'endinsa a conreus i zones periurbanes cercant menjar.

En aquest sentit, no és estrany veure les seves típiques furgades a zones ajardinades dels pobles del Parc.

Quant a les seves característiques, el senglar té un cap gros i allargat amb uns ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere.

La longitud del cos arriba a uns 120 centímetres i els mascles poden arribar a pesar uns 90 Kgs (excepcionalment algun exemplar pot arribar als 150 Kgs). Per altra banda, les famelles rarament passaran dels 65 Kgs.

Quant als sentits, el senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment a més de 100 metres de distància.

L'oïda també està molt desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.

El senglar s'adapta a tot tipus d'hàbitats sempre que disposi d'una mínima cobertura i aliments, encara que prefereix els llocs amb una vegetació alta on poder-se camuflar i on abundi l'aigua per a beure i on trobi llot i fang per rebolcar-se.

Tanmateix, els seus hàbitats predilectes són els alzinars. Per últim, suporta fàcilment els rigors de l'hivern gràcies al seu pelatge i dura capa de pell.

A hores d'ara el senglar no té cap depredador a les nostres muntanyes, el llop el seu enemic natural, ja fa molts anys que va desaparèixer de la serralada.

En aquest sentit, i per evitar la superpoblació, el senglar, amb els permisos pertinents és l'únic mamífer que es pot caçar a la Serralada Litoral durant tot l'any.
També cal esmentar que al Parc de la Serralada Litoral, tenim dues fonts que fan referència a aquest animaló, la Font del Senglar a Teià, de la qual vaig parlar el desembre de 2008 a l'entrada "Les Fonts de Teià", on em referia a ella com la Font del Gripau i la Font del Porc ubicada a Òrrius.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Les 30 fonts de Vilanova del Vallès

La Font Margarida

Avui us enumeraré les fonts de Vilanova del Vallès, el poble d'aquestes contrades amb la història més curta, nomès 26 anys, sense comptar algun periòde on també va ser independent cap a la dècada dels 30 del segle passat.

Tanmateix, des de sempre en aquestes terres hi ha hagut molta vida i les fonts repartides per la plana i la muntanya eren imprescindibles pel dia a dia dels habitants d'aquesta zona.

Desprès de parlar el juliol d'aquest any de les fonts de Vallromanes, avui els hi toca als veïns.

Molta de la informació per fer aquesta entrada l'he extret del llibre "Vilanova del Vallès. Recull onomàstic" de l'Enric García-Pey.

Veureu que en aquest blog, ja haurem parlat d'alguna d'aquestes fonts, tanmateix us agrairia que si coneixeu qualsevol cosa sobre alguna d'aquestes deus d'aigua m'ho féssiu saber.

1. Basses. Desconeguda, en principi difícil de trobar.

2. Canaletes. Desconeguda, en principi de fàcil troballa.
3. Castanyer. Perduda.

4. Catedràtic. Desapareguda.

5. Céllecs. Desapareguda.

6. Encantades. Desconeguda. En principi, no gaire difícil de trobar.

7. Ermità. Desapareguda.

8. Estrella. Desconeguda. En principi, difícil de trobar.

9. Ferro. Desapareguda.

10. Floreta. Desapareguda.

11. Galvany. Segurament perduda.

12. Gavatx. Desconeguda. En principi força fàcil de trobar.

13. Grèvol. Desconeguda. En principi fàcil de trobar.

14. Hortets. Desapareguda.

15. Maco. Desapareguda.

16. Mare de Déu. Desapareguda.

17. Margarida. No raja. Trobada, vaig fer-ne una entrada l'abril del 2008.

18. Mompart. Desconeguda, però en principi força fàcil de trobar.

19. Nadal. Desconeguda, en principi fàcil de trobar.

20. Pigat. Desconeguda, en principi difícil de trobar.

21. Porc. Trobada. Deu d'aigua que brolla de terra.

22. Poriol. En principi desapareguda.

23. Puig. Desapareguda.

24. Rector. Desconeguda. En principi de difícil troballa.

25. Roda. En principi desapareguda.

26. Sant Jaume. Gairebé desapareguda. Trobada, en vaig parlar el juliol de 2009.

27. Sant Jordi. Fins ara sempre raja. Trobada, hi ha una entrada sobre aquesta font l'abril de 2009.

28. Sereno. Desapareguda.

29. Sorral. Desapareguda.

30. Tord. Desapareguda.

La propera setmana parlarem del senglar.

diumenge, 19 de setembre de 2010

1000 documents al vostre abast

Centre d'informació de la Creu de Can Boquet

Aquest divendres 17 de setembre, vaig anar a una conferència al Casal de Vallromanes que portava per títol. "1000 documents al vostre abast del Parc de la Serralada Litoral" i sens dubte vaig conèixer una de les persones que millor coneix aquestes muntanyes, en Toni Marí.

En Toni té el seu "cau" al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, on a la planta superior trobarem aquests 1000 documents. Miraré de fer-li una visita un d'aquests dimecres per la tarda que se'l pot trobar, tinc uns quants dubtes que potser obtindran resposta.

Tanmateix en Toni els caps de setmana al matí puja fins la Creu de Can Boquet, al cor del Parc, on el trobarem dins l'oficina d'informació.

Desprès d'escoltar la seva conferència, una magnífica classe de coneixement del medi del Parc de la Serralada Litoral i on el bon comunicador va captar l'atenció dels oients, en aquest home li podeu preguntar de qualsevol matèria, sobre aus, reptils, mamífers, arbres, plantes, pedres... perquè no dubteu que tindreu resposta.

Si no heu anat a veure'l i escolta'l en una d'aquestes xerrades que està fent per diversos municipis vallesans i maresmencs, us ho recomano perquè és molt amè, didàctic i en una hora tens una fotografía molt precisa d'aquestes muntanyes.

A mesura que vagi sabent dates d'aquestes conferències us ho farè saber.

De moment, segurament us el trobareu el proper divendres 24 de setembre a les 8 del vespre al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, al carrer Marqués de Barberà, 9 on els historiadors i arqueòlegs Marc Bosch i Jordi Montlló faran la conferència "Paratges amb història. El patrimoni arqueològic del Parc de la Serralada Litoral".

Tanmateix, el centre de documentació obrirà a les 7 de la tarda per qui vulgui consultar informació de temàtica arqueològica.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Un cap de setmana rodó

Una verema de fa uns quants anys

Aquest cap de setmana es presentava interessant i sens dubte s'han complert les expectatives.

Per començar, divendres a la masia de Can Carrancà de Martorelles vaig anar a veure l'exposició "Fonts Martorellenques" amb fotografíes de l'Adolf Candela, l'Antonio Sanchez i en Quixol Soriano.

Les 14 instantànies que hi havien mostraven amb una gran senzillesa i alhora claretat, aquests raconets d'una gran bellesa i modestia que formen part de la història de la gent d'aquestes contrades des de fa una pila de segles.

Felicito als autors i organitzadors de l'exposició i a la llibreria de casa ja hi ha un espai per un llibre que parli d'aquestes fonts i moltes altres coses de Martorelles i Santa María.


Per altra banda, avui he anat a Alella a còrrer la I Cursa de la Verema que organitzava el Centre Excursionista d'Alella amb una distància de 14, 5 quilòmetres i un desnivell acumulat de 1268 metres.

El recorregut ha combinat pistes amb corriols i sempre mirant al mar des dels miradors que té aquesta vila maresmenca. Amb un sol espléndid i una mica de caloreta els 250 corredors i corredors ens hem fet un fart d'esbufegar.

L'organització malgrat ser la primera edició, excel.lent, avituallaments correctes, dutxes molt bé, aparcament sense problemes, els trabucaires "trabuquejant-nos" quan hem passat per la Plaça de l'Ajuntament... molt ambient, sense cap mena de dubtes una cursa molt recomanable i que omple un buit. Tanmateix en aquesta zona de la Serralada Litoral, teníem el terreny però ens mancava la prova.

Per últim, m'agrada participar en aquestes sortides, curses, itineraris, xerrades... que organitzen les entitats de banda i banda de la serralada, perquè gairebè sempre descobreixo indrets, camins, llegendes, racons, dades de tota mena... i avui no ha sigut una excepció.

diumenge, 5 de setembre de 2010

La Fonteta de Can Gurri

La Fonteta de Can Gurri

Fa gairebè un any pensava que ja havia trobat totes les fonts de Martorelles i Santa Maria de Martorelles. En aquella ocasió vaig parlar de les fonts de Can Camp i Can Puig i començava l'entrada comentant que la llista la formaven 15 fonts més o menys "vigents": Sunyera, Ca, Teula, Ferro, Gurri, Mercè, Llorer, Roda, Riulas o de Baix, Racó, Can Matons, Can Santpare, Can Ros, Beu-i-Tapa i Can Camp, més 1 que havia desaparegut dues decàdes enrrere, la font de Can Puig.

Però avui, cal afegir-ne una de nova, la Fonteta de Can Gurri. Aquesta deu d'aigua nomès es troba a uns 70 o 80 metres de la Font de Can Gurri i amb tota seguretat la seva aigua és el sobrant de la font gran.

Vaig començar a buscar-la quan un dia que vam anar amb la meva tía per aquells encontorns i quan ella va veure la font de Can Gurri, no tenia res a veure amb la font de Can Gurri que ella recordava de finals dels anys 40 principis dels 50. Ella recordava una font molt modesta, sense escales, ni pedrís i on l'ùnic que hi havia era un boc que llençava l'aigua directament a terra.

I allà va quedar la cosa. Desprès de seixanta anys, jo comptava que aquesta font ja s'hauria perdut, sota la terra d'una esllavissada o sota un laberint de bardisses, i a més a més la possible ubicació llavors era totalment inaccesible.

Però aquest estiu, fent una excursioneta amb uns amics, em va cridar l'atenció que hi havia moltes menys bardisses i s'havia obert un petit pas, i m'hi vaig ficar i la sorpresa va ser sentir soroll d'aigua, i a continuació veure el boc que llençava un petit raig del líquid element a terra.

Per arribar a la fonteta de Can Gurri, podem seguir qualsevol dels dos itineraris que ens porten fins a la font gran.

"Una excursió de dames i cavallers" publicat l'octubre del 2009.
"De Castellruf a Vallromanes" publicat el novembre del 2009

Tanmateix, avui us proposo una sortida per arribar-hi des del cementiri de Santa María de Martorelles. L'itinerari d'avui té una llargada d'uns 5,5 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 150 metres. Aquesta sortida es por fer a qualsevol època de l'any

Sortint davant del cementiri, seguim el Camí Ral en direcció a Can Girona, quan arribem a Can Bernades, desprès d'haver caminat uns 250 metres, agafem el corriol de la dreta que va paral.lel a la casa.

Cent metres més endavant, sota nostre hi ha la Font de Beu-i-Tapa, malgrat que l'any passat hi vam fer una mica d'arqueología i vam treure-hi força terra, cal tornar a fer una sessió de pic i pala.

Dos-cents cinquanta metres més enllà, trobem una pista, nosaltres girem a la dreta i ara el nostre camí puja, tot passant pel costat de la casa de colònies de Can Girona.

Quan portem 800 metres per aquesta pista, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim pel GR.97-3, en direcció a la Font de la Mercè.

Ara el camí planeja i uns 150 metres més endavant ja som a la Font de la Mercè. Contínuem amunt per la pista i uns 100 metres mès enllà, davant nostre trobem dos camins, ara nosaltres pujarem pel de l'esquerra.

El camí s'enfila molt i quan portem uns 250 metres deixem a l'esquerra el desviament de la font de Can Santpare, si ens fixem una mica veurem un xiprer que ens marca on hi han les restes de la font.

Tant d'aquesta font, com de la Font de la Mercè trobareu més informació a "Els domins del castell de Sant Miquel" publicat el juny del 2009.

Uns 400 metres més amunt arribem a una cruïlla, deixem el camí que marxa davant nostre tancat amb una cadena i nosaltres seguim per la pista que ara gira a la dreta.

Dos-cents cinquanta metres més enllà, ja som a tocar de la Fonteta de Can Gurri, uns metres abans d'arribar al corriol que ens duria a la Font de Can Gurri, a la dreta, entre les bardisses s'ha obert un pas, si ens hi endinsem, vint metres més endavant arribarem a la fonteta.

Fonteta de Can Gurri: Descoberta aquest estiu, el boc de la font no és més que un tub de plàstic dur, pel qual raja un fil d'aigua que va parar directament a terra.

Per continuar la nostra ruta, ara desfarem el camí 250 metres fins a trobar el camí que estava tancat amb una cadena i que ara si que seguirem.

Quan portem uns 100 metres, passem pel costat del corriol que dóna accès a la Font de Can Barbeta, de la qual ja vam parlar aquest març passat.

Nosaltres continuarem pel camí principal, passem a tocar de la casa en runes de Can Barbeta i a uns 450 metres trobem un camí carreter que baixa entre les vinyes en direcció a Can Girona.
Ara l'hem de seguir i 800 metres més avall arribem a la pista de Can Girona a la Font Mercè, per on hem passat a l'inici de la sortida. Contínuem direcció Can Girona.

Quan passem Can Girona, uns altres vuit-cents metres més enllà, girem a l'esquerra pel corriol que ens ha de dur de nou a Can Bernades desprès de fer 350 metres i finalment arribar de nou al cementiri, desprès de fer els últims 250 metres pel Camí Ral.

Properament, parlarem de les fonts de la Vall de Sant Jeroni a Badalona.









diumenge, 29 d’agost de 2010

El temps a la Serralada Litoral

El termòmetre que divendres es va enfilar força.

Com us vaig comentar la setmana passada, en principi en aquesta entrada havíem de parlar de la Fonteta de Can Gurri, però l'extrema calor del divendres m'ha fet canviar de plans.

Desprès d'escoltar que a Barcelona potser feia 200 anys que no s'assolien aquestes temperatures i patir una calor més pròpia del sud de la Península Ibèrica, vaig decidir averiguar si aquesta situació era molt extraordinària.

I desprès de consultar les dades que ofereix el "METEOCAT" referent a 2010, 2009, 2008, 2007, 2003, 2002 i 2001 (d'altres anys no és possible obtenir informació) i de l'observatori de "la nostra meteo" d'Òrrius he tret les següents conclusions, que en cap cas són gaire riguroses per falta de dades.

Tanmateix, he tingut en compte les temperatures, la precipitació, el vent, les glaçades... que es produixen a banda i banda de la Serralada, i en aquest sentit he tingut en compte les dades de les estacions meteorològiques de Vilanova del Vallès a 133 metres sobre el nivell del mar i Cabrils, tan sols a 81 metres sobre el nivell del mar.

És evident que sí hi haguès una estació al vessant del Vallès entre els 300 i 400 metres i una altra al vessant Maresme a la mateixa alçada, les conclusions que treuríem encara serien més aproximades a la realitat.

Però malgrat la rigurosa calor que va fer a la Serralada Litoral , no es van batre massa records.

A Òrrius que nomès hi ha dades des del 2009, es va arribar a 37, 4 graus.
A Cabrils van arribar nomès fins els 31,9 graus i el 23 de juliol de 2009 van assolir els 38,4 graus.
A Vilanova del Vallès per la seva part van arribar als 39,1 graus, però el 13 d'agost de 2003 van assolir els 39,3 graus.
En termes generals, la mitja de la temperatura màxima anual, normalment és un 1'5 graus més alta a Vilanova que a Cabrils.


Quant al costat oposat del termòmetre, a Cabrils no fa fred perquè com a temperatura mínima, l'hivern del 2001 van arribar a -1,4 graus.
Pel contrari Vilanova del Vallès duria semblar la Siberia quan el dia de Nadal del 2001 es va arribar a -9 graus.
En aquest sentit, a Cabrils nomès gela de mitja 1 dia cada 2 anys i a Vilanova del Vallès 39 dies a l'any i la mitja de la temperatura mínima anual, normalment és 4,2 graus més baixa a Vilanova.

Per tant, queda clar quin és el vessant obac i el vessant solell i on a l'estiu la marinada manté el termòmetre a ratlla.

Pel que fa a la precipitació pràcticament plou el mateix, uns 600 litres per metre quadrat i any, tant a Cabrils com a Vilanova, però a Cabrils hi ha més probabilitat que bona part d'aquests litres caiguin en poques hores. Així el 31 de juliol de 2002 es van registrar 111 litres per metre quadrat en 24 hores.

En aquest sentit, tambè cal destacar que a Vilanova aquesta pluja es recull en 154 dies de mitja a l'any i a Cabrils nomès en 85 dies.

Per últim, les ratxes de vent poden arribar a ser més fortes a Cabrils i el 15 de novembre de 2001 es va registrar una ratxa de 114 quilòmetres per hora. Mentre que amb les ventades del mes de gener del 2009 a Vilanova nomès es va arribar als 67 quilòmetres per hora.

Desprès d'aquest garbuix de xifres d'avui, la setmana vinent sense falta La Fonteta de Can Gurri.





dissabte, 21 d’agost de 2010

Gramatica del Caminant IV

Un eixartell

A l'entrada de la setmana passada, referent al camí de Vallromanes a Alella, parlava que a principis del segle passat per aquests camí hi passaven els carros carregats que anaven o venien de mercat, de la carbonera, de la vinya.

I en efecte, els temps canvien i avui dia per allà no hi passa cap carro, tots els cotxes van per la carretera. Però aquest temps tambè ens canvïa les paraules i malgrat que tan abans com avui cuinem per menjar i treballem per guanyar un jornal, el vocabulari que utilitzem poc té a veure.

Així fa cent anys no podien saber que era un microones, una cuina vitroceràmica o un forn pirolític, però el més greu de tot és que avui dia hi ha molt poca gent que sapiga que són els esmolls, els calamàstacs i el tinell, i aquestes paraules formen part d'un patrimoni cultural que està en greu perill d'extinció.

Per tant, avui en aquesta Gramatica del Caminant IV, donarem la definició de 28 mots relacionats amb la vinya i amb les eines del camp i els estris de cuina que hi havia i que segurament encara hi ha a les masies escampades per tota la serralada.


Aixadell: Aixada petita de fulla estreta usada per arrencar herbes i treballar els solcs.

Bocoi: Bòta per guardar vi d'uns 600 o 650 litres.

Bujol: Galleda baixa i ampla proveïda d'una nansa de corda.

Calamàstacs: Els ganxos que subjecten les olles per les nanses, quan volem posar aquestes elevades damunt del foc de la xemeneia perquè s'escalfin.

Càvec: Eina semblant a l'aixada, però de fulla més estreta, que s'eixampla una mica a la part posterior.

Dall o Podall: Podadora de fulla en forma de falç petita.

Eixartell: Espècie d'aixadell forcat de tres puntes, per a arreplegar fems.

Esclopet: Peça de fusta semblant a un esclop petit, amb la qual els segadors es protegien la mà esquerra dels talls que es podien fer amb la falç.

Esmolls: Pinces per remenar els troncs, la carn, les patates, quan aquests es troben dins la llar de foc

Falç: Eina que s'utilitza per segar o tallar herba, consistent en una fulla de ferro acerat, tallant o dentada en la seva part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l'altre amb un mànec.

Falçó: Mena de falç petita emprada per a tallar els raïms durant la verema.


Garbell: Receptacle que té el fons ple de forats iguals i que serveix per a separar objectes de grandària desigual, deixant passar els uns i retenint els altres.

Garbonassa: Feix de sarments que es fa quan es poda el cep.

Garzala: Recipient petit per escalfar líquids al foc. Palangana.

Lleixa: Prestatge fet d'obra i adossat a una paret o a la campana de la llar de foc.

Presa: Topí equivalent a dos petricons. Mig litre.

Rampí: Eina que consisteix en un mànec llarg amb un travesser en un dels extrems proveït de puntes de fusta o de ferro, que serveix per arreplegar la palla, l'herba segada... i tambè per a gratar la terra.

Samal: Estri per recollir i transportar els raïms de la mata fins el celler.

Sarment: Branca d'un cep o d'una parra.

Sàrria: Una tel.la feta amb fibres naturals per tapar els samals.

Solatge: Sustància que es diposita al fons d'un vas que contè un líquid en el qual es trobava en suspensió. Pòsit.

Solc: Cavitat longitudinal que es fa en el sòl amb una aixada o un instrument semblant.

Tinell: 1. Prestatge per a tenir-hi plats, olles i altres atuells.

2. Recipient on hom recull el most o l'oli de la premsa.

Topí: Olla petita d'una sola nansa.

Trafegar: Transvassar el vi fermentat o semifermentat per tal d'airejar-lo i de separar-ne el solatge.

Tramuja: Embut que es feia servir per ficar el most dins dels bocois.

Volant: Falç més grossa que l'ordinària i amb tall llis en lloc de dents.

A més a més la paraula barraló que ja vam comentar a la Gramàtica del Caminant III on parlaven de les Antigues Mides de Mesura i que aquesta era una antiga mesura de capacitat per mesurar vi i llet i que equival aproximadament a 32 litres, té una altra accepció.

Barraló: Portadora de fusta, prima i lleugera que serveix per a abocar vi quan es trafega.

Per fer aquesta entrada he tret algunes definicions del Diccionari de l'Enciclopedia Catalana i
del "Gran Diccionari Interactiu Altempordanès.

La setmana vinent parlarem de la Fonteta de Can Gurri.


















diumenge, 15 d’agost de 2010

Camins de Vallromanes. El camí d'Alella.

Tot arribant a Alella per la Riera Coma Clara

El fet de viure des de fa gairebè set anys a Vallromanes, sens dubte ha sigut un dels detonants que a hores d'ara tingui aquesta falera per descobrir, recuperar i parlar de fonts, camins i indrets de tota mena d'aquestes muntanyes.

Sortir de casa i trobar-te aquí al mig sense necessitat d'agafar el cotxe és un privilegi i arran d'aquesta reflexió tan simple ja fa uns mesos vaig decidir que un dia parlaria del camí que duu de Vallromanes a Alella.

Segurament ara fa una centúria, aquests camins tenien un altre ús que no pas el que li donem avui, a principis del segle passat segurament en lloc de bicicletes de muntanya i caminadors i corredors equipats amb bambes i botes fetes de teixits i materials d'última generació, haguèssim trobat al pagès amb el carro i la mula que anava cap a la carbonera, cap a la vinya o baixava a vendre els seus productes al mercat d'Alella.

Era aquella época on encara pràcticament no circulaven vehicles a motor i per tant no hi havia carreteres, i aquests camins carreters eren les principals vies d'accès entre municipis veïns.

Cal dir que els primers 1750 metres de la sortida d'avui coincideixen amb la 3a Passejada pels voltants de Vallromanes editada en aquest blog el maig del 2008.

La distància de l'excursió és d'aproximadament 6 quilòmetres i el desnivell positiu d'uns 100 metres. Es pot fer a qualsevol época de l'any, nomès cal tenir en compte no fer-ho en dies de pluja per evitar el perill d'avinguda d'aigua a les rieres i als torrents.

Cal portar un calçat adequat, perquè hi ha trams de força baixada i sauló que rellisquen bastant.

És evident que l'tinerari tambè és pot fer en sentit Alella-Vallromanes, en aquest cas cal tenir en compte que el desnivell positiu serà de 200 metres. Tanmateix Vallromanes es troba a 186 metres sobre el nivell del mar i Alella nomès a 90 metres.

Sortim de la Plaça de l'Esglèsia riera amunt i 50 metres més endavant girem pel carrer Alella. Continuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem recte i amunt no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Desprès de caminar uns 500 metres per aquest corriol arribem a Can Cirera. Deixem els ruscos d'abella darrera nostre i nosaltres continuem amunt, sense fer cas als corriols que menen a banda i banda del camí.

Gairebè un quilòmetre més enllà arribem a la pista que va de Vallromanes al Coll del Clau, nosaltres la seguim uns cents metres direcció al coll fins que arribem al trencall de l'hipíca de Vallromanes, nosaltres en lloc de baixar a l'hípica seguim un corriol que hi ha més a l'esquerra en lleuger sentit descendent.

Dos-cents metres més endavant, aquest camí carreter puja una mica, des d'aquest punt a sota nostre veiem les instal.lacions eqüestres, obviant els camins i corriols que anem trobant contínuem recte. Uns 400 metres més endavant trobem una pista que ens travessa, nosaltres girem a l'esquerra en lleuger ascens i de seguida arribem a un planell.

Ara pel caminet que marxa a la dreta hem de baixar fins la pista principal que tenim a sota (pista del coll del Clau a coll de Font de Cera). Travessem aquesta pista i seguim baixant pel camí carreter que hi davant nostre. En aquest tram, cal anar en compte de no relliscar, perquè la pista està força erosionada i podem relliscar.

Un quilòmetre mès endavant, a l'esquerra, prop d'un cactus força imponent, entre arbres caiguts i plena de brutícia i deixalles trobem el que podria ser una mina o fins i tot una cova de vinya amb un petit dipòsit al costat. Uns metres més amunt tambè trobem uns marges fets de pedra seca, per tant segurament ja fa uns quants anys en aquest indret s'hi conreava quelcom.

Si algú coneix aquest indret, agrairia m'aclarissiu si es tracta d'una mina d'aigua o bé d'una cova de vinya.

Seguim baixant pel camí, ara aquest es més planer i més còmode. En aquest tram trobem barrejats, canyes, romegueres i algun cirerer, en un bosc on predomina l'alzina i el pi. Nosaltres mai hem d'abandonar el camí principal.

A mesura que anem baixant, les canyes van guanyant terreny, inclús hi ha algun tros on les canyes de banda i banda ho tapen tot i fan una espècie de tunel.

Quan portem uns 700 metres per aquest torrent, arribem a Can Pau Arenes, on s'ajunta amb altres torrents i forma la Riera Coma Clara. Ara el camí guanya molta amplada i nosaltres contínuem avall en sentit sud, tot passant pel costat del Colegio Santa María del Pino. Quan portem uns 550 metres per la riera, travessem la carretera de Masnou a Granollers per sota, tot seguint el curs de la riera.

Una vegada passem a l'altra banda, de seguida trobem un passeig que en lleuger descens i d'una manera absolutament còmode i tranquila, desprès de 1250 metres ens durà fins Can Lleonart.

La tornada a Vallromanes, proposo fer-la amb l' autobús de línia que uneix Barcelona amb Vallromanes, la parada està a cinquanta metres de la plaça de Can Lleonart, concretament a la Riera Principal, davant del parquing.

Malauradament, aquesta línea dels autobusos Segalés, té pocs serveis, per tant cal mirar molt bé els horaris. En el meu cas per marcar aquest itinerari, he començat a caminar a les 18:30h i sense cap mena de pressa a les 20:00h, ja era a Alella i he agafat l'autobús que surt a les 20:55h. El trajecte dura poc més de deu minuts.

Trobareu els horaris a www.sagales.com