divendres, 20 d’abril de 2018

18 RECOMANACIONS PER SANT JORDI



Arriben les vigilies de San Jordi i com cada any és el moment de fer-vos recomanacions literàries. A la llista d'enguany hi ha 8 novel.les, repeteixen autors com Silvia Soler i Josep Maria Espinàs i s'estrenen autores com Gemma Ruiz i Anna Ballbona. Tanmateix, també tenim un record per la Maria Aurèlia Capmany, conmemorant el centenari del seu naixement i per totes aquelles dones que van treballar a les colònies textil mitjançant El Sileci dels Telers de l'Assumpta Montellà. Com no podia ser d'una altra manera també hi tenen cabuda tres llibres i guies que parlen de fonts.

En aquesta llista també trobareu un diccionari de barbarismes, una guia d'excursionisme i un llibre que ens parla del Dimoni de Badalona.
Però la novetat més important d'aquest any és la incorporació a aquesta llista de tres llibres que ens fan pensar sobre si la societat, la política, l'economia i l'escola que tenim és la que volem. Temes dels quals parlem  des de l'agost passat a La Brolla d'en Seuma.

A continuació, les recomanacions d'enguany.

1.Argelagues. Gemma Ruiz. Editat per Proa. Setembre 2016. En aquesta deliciosa novel.la la Gemma Ruiz, conjuntament amb la Remei, la Rosa i la Nina ens expliquen amb la seva oralitat de Castellterçol, Sabadell i Múrcia com ha sigut la seva vida, la vida d’unes dones que van nèixer en un món de pagès inclement i es van haver d’espavilar a ciutat, dones que van fer la guerra a la rereguarda i van arriscar la vida per alimentar els fills, dones que des dels catorze anys es van llevar de matinada, per fer rutllar la indústria textil.
Dones que la historia ha ignorat i que eren l’energia silenciada dels pobles i ciutats del Vallès, dones que podrien ser les vostres besàvies, àvies i tietes.

           2.Vells amics. Silvia Soler. Editat per Columna Edicions el febrer de 2017. El 1989, cinc estudiants que tot just están començant la carrera de Belles Arts, viatgen a París per visitar la gran exposició que es va fer sobre Gauguin al Grand Palais. Aquell viatge, de només quatre dies, els durarà tota la vida. En Marc, la Lídia, en Mateu, l’Ada i en Santi teixiran, a partir d’aleshores, una amistat que sembla indestructible i que els mantindrà ancorats als vells temps, els anys dels grans anhels.
 El temps passa i la vida empeny i les il·lusions sovint se soterren en nom d’una vida plàcida. Cal tirar endavant i aquell llustrós futur que anhelaven als divuit anys s’entela a mesura que s’imposa la realitat. Però el grup aguanta, cohesionat i sòlid, els embats que suposa viure. amor, gelosies, èxits, fills.
L’autora obre molts interrogants que cadascú contestarà segons el seu carácter i tarannà. Viure de manera caòtica i desmesurada pero sent coherent amb els nostres somnis i les nostres passions o bé renunciar-hi per una vida més còmode i convencional. Podem tenir una vida plena havent renunciat als nostres somnis?

3.      Joyce i les gallines. Anna Ballbona. Editat per Anagrama el març de 2016. Aquest llibre amb dues parts molt diferenciades, una primera plena de salts i amb certs trets surrealistes, i una segona més lineal, on la Dora li posa emoció a la seva vida i trasbalsa el dia a dia de Besllum escampant gallines arreu.

L'escriptora de Montmeló, amb un humor de vegades lacònic i de vegades descordat, traça el retrat d'una dona en transformació, d'un paisatge desdibuixat i d'un temps d'incertesa, un temps de precarietat laboral per aquells periodistes que comencen, dins d’un món on cada vegada costa dir qui és “normal” o qui està grillat.
Personalment, m’agrada molt la barreja de tocs rurals, punks i gamberros que anem trobant escampats per les pàgines d’aquesta novel.la.


4.      El malefici de la reina d’Hongria. María Aurèlia Capmany. Editorial Barcanova. 1982. Enguany s’està cel.lebrant el centenari del naixement de la María Aurelia Capmany i en el recull d’aquest any us vull recomanar aquesta novel.la juvenil.
Som a les acaballes del segle XVIII i la mar Mediterrània és l 'espai on lluiten les grans potències per la supremacia en el món. Aquest és l 'escenari de les aventures d 'en Macià, el tercer dels fills del vell Oliver, que un 6 de setembre de 1798 embarca en el xàbec de nom Afortunat per anar a cercar els germans desapareguts. Enfila rumb a la ciutat de Fiume, que en aquell moment pertanyia al regne d ' Hongria.

D ' aquesta manera comença una aventura d ' iniciació, plena de dificultats, personatges misteriosos i situacions insòlites. En Macià, que va penjar els hàbits per iniciar aquest viatge, no perd mai el cap, tot i que no sempre és senzill fer drecera, ni passejar-se sense armes per un món revoltat, i tot per trobar els seus germans i conèixer l'enigmàtica reina d ' Hongria i el seu terrible malefici.

5.      L’home de la maleta. Ramon Solsona. Premi Sant Jordi 2010 i editat per Proa el febrer de 2011. En aquesta novel.la, l’autor dóna veu a Venerando Mallons Cachaldora, un avi rondinaire i un xic tronera que ens explica de viva veu la seva vida i com, un cop vidu, decideix vendre el seu pis i viure la resta dels seus dies fent la ronda, un mes cada torn, a casa de cadascuna de les seves tres filles. Com encaixarà aquest home a casa de les seves filles?
A més a més, en Ramon Solsona és llicenciat en Filologia Hispànica i  és conegut per la tasca de divulgació de la filologia i la lingüistica catalana, en programes com "La paraula del dia" a Rac 1 i "Entre paraules" a Catalunya Ràdio i evidentment, com no podia ser d'una altra manera, en aquesta novel.la trobem molts mots i expressions que encara l’enriqueixen més i dites per en “Joventut” ens fa somriure més d’una i dues vegades

6.      L’últim home que parlava català. Carles Casajuana. Editorial Planeta. 2009. Els dos protagonistes principals d’aquesta novel.la són en Ramon Balaguer que vol acabar la seva quarta novel.la i en Miquel Rovira, un jove escriptor que està escrivint una novel.la sobre la desaparició de la llengua catalana, ambientada en un futur no gaire llunyà. En Ramon i en Miquel viuen en un bloc de pisos sense inquilins, amenaçats pels tripijocs d’en Soteras, el propietari, de la finca, que la vol vendre per treure’n més rendiment econòmic, però tan si com no, ells volen acabar les seves novel.les, abans d’abandonar  el bloc de pisos.

  Rere la història dels dos escriptors, trobem una profunda reflexió sobre l'estat de salut del català, l'etern menysteniment del català respecte l'espanyol, i sobre la literatura al nostre país. Balaguer escriu en espanyol tot i ser català, i Rovira li critica i li fa veure que el seu espanyol no té ànima perquè en realitat pensa en català. Gairebé es podria dir que el llibre és meitat novel·la i meitat assaig

7.      El silenci dels telers. Assumpta Montellà. Ara Llibres. Setembre de 2012.  Aquest llibre dóna veu a les dones i nenes que durant dècades van treballar a les colònies tèxtils de Catalunya. Des de l’inici de la indústria catalana fins als nostres dies, passant per la Guerra Cívil i la repressió de la postguerra, els seus testimonis expressen una manera de viure marcada per un ofici ple de condicions precàries.
Les treballadores de les fabriques en són les protagonistas principals, però també hi tenen cabuda les dones dels amos, les criades, les sagristanes, i així, anar sumant mirades femenines que es reunien al voltant d’una colònia textil, d’orígens ben diferents, amb opinions ben diferents.
Aquest llibre també podia ser un homenatge a les dones vallesanes que treballàven a fabriques tèxtils com Can Fabrègas de Mollet.

8.      Amb l’aigua al coll. Daniel Arbós. Amsterdam Llibres. Juny de 2017. L’autor llicenciat en biologia, combina amb destresa el caràcter, la personalitat i les creences de cadascun dels personatges que apareixen a la història i a través d’aquests ens mostra les línies que marquen la frontera entre la ciència i la pseudociència, però també les que hi ha entre l’amistat i l’ambició. Aquest llibre és un retrat-denúncia que posa sobre la taula el debat que existeix entre la medicina i les teràpies alternatives, i obre la porta a qüestionar-se d’on sorgeix la necessitat que tenen algunes persones de creure en qualsevol cosa per donar resposta a tot allò que la racionalitat és incapaç de contestar.

9.      Digue’m prou. Indignació i respostes a un sistema malalt. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Febrer 2012. Aquest llibre ens parla d'aquest sistema capitalista que està més que malalt, està podrit.
"Un sistema que ni les retallades, ni els rescats no salvaran una economia sustentada en la injustícia social: com pot ser que, mentre es donen diners als bancs, hi hagi famílies vivint al carrer? Com pot ser que, que els que posen nota als païssos siguin els mateixos que especulen amb les finances i retallen els drets socials? Com pot ser que, havent-hi prou recursos per a tothom, cada dia es mori gent de gana i que els rics siguin cada cop més rics i els pobres cada dia més pobres?"

 L'Arcadi Oliveres, dóna resposta a totes aquestes preguntes parlant-nos de l'Euro, una moneda única per un fracàs global, de la banca armada, de les privatitzacions, de les SICAV, de l'esgotament del planeta, de les armes de distracció massiva, dels cercles econòmics, de competitivitat ferotge...

Una lectura per prendre consciència que els termes ètica i economia són termes compatibles.

10.   La collita del diable. Josep Maria Espinàs. Editorial Alfaguara. 1968. Enguany he triat aquesta novel.la que l’Espinàs va escriure 50 anys i que ens parla d’una gent que habitava en un món rural, on es treballava de sol a sol i sovint es perdia la collita i hom ho havia de fer encara que no ho volgués fer perquè simplement era l’hereu, mentre el seu germà mitja sense tantes penúries es guanyava bé la vida a Barcelona.
Ambientada a mitjans de segle XX, una lluita entre les arrels i els nous temps, entre la Casa i les oportunitats.

11.  Diccionari de barbarismes Ruaix. Josep Ruaix i Vinyet. Editorial Claret. Octubre 2011.  Havent caminat l’any passat per Moià, he trobat oportú recomanar-vos aquest diccionari de barbarismes actualitzat i fet amb criteris moderns. A l’escola qui no ha fet servir mai un llibre del Ruaix, sobretot Català en fitxes o Català fácil.
Tanmateix, els propers mesos dedicaré una gramàtica del caminant a aquest diccionari i a partir de 22 barbarismes molt utilitzats, trobarem les 22 paraules adequades.

12.  Caminem per Castellterçol. Itineraris per les fonts del terme" Grup de Caminaires de Castellterçol, patrocinat per la Fundació Josep M. de Anzizu i editat per l'Ajuntament de Castellterçol.
Aquest llibret que ens dóna a conèixer 55 fonts del terme de Castellterçol, consta de 4 capítols, en els tres primers es parla de les fonts de tres zones del terme, zona nord-est, zona migdia i zona ponent. La descripció no és una explicació fil per randa de l'itinerari a seguir, ni de la història de cada font, ni de les característiques de cada deu, ans al contrari, simplement és un relat on ens van donant indicacions, pistes, breus explicacions... de com arribar als diferents indrets, anomena alguna curiositat, trobem la cita d'algun vers inscrit en el frontal d'alguna font...

Per últim, el darrer capítol ens ofereix fotografies de les 12 fonts més "importants" de Castellterçol i una descripció una mica més acurada per tal d'arribar-hi.

13.   Fonts de Montserrat i indrets amb aigua.  Joan Soler i Gironès, Farell Editors. Juny del 2017. Aquest llibre, és sense cap mena de dubte un recull molt bo de les fonts montserratines. Quan fa cinquanta anys de la publicació de "Ermites i fonts montserratines"Amics de Montserrat. 1967 i vuit anys que va arribar a les llibreries "Fonts i punts d'aigua del Parc Natural de la muntanya de Montserrat"Cesca Casadesús i Eulàlia Comas. 2009, en Joan Soler, un jove geògraf d'Olesa de Montserrat ha tresquejat la muntanya màgica, el far de Catalunya, mitjançant quinze itineraris per acostar-nos a les fonts, però també a bassals, a cisternes, a degotalls, a coves, a mentideres i als impressionants enginys hidràulics de les ermites.

14.  "Excursions a peu per la serra de Collserola" d'en Rafa López Martín. Col.lecció Miniazimuts. Cossetània Edicions. Juny de 2016. 
No és la primera vegada que fem una recomanació d'una guia d'en Rafa López. Seguir les indicacions de les excursions desenvolupades a les seves guies és fàcil, concretament en aquest cas, ens presenta 15 itineraris entre els 4 i els 14 quilòmetres, descobrint paratges emblemàtics de Collserola, com poden ser el turó de Magarola, el pantà de Vallvidrera, Sant Pere Màrtir, Vil.la Joana, l'aqüeducte de la vall de Sant Iscle, la font del Bacallà... Sens dubte una guia adreçada a tots els públics.

A més a més, per arribar als punts d'inici i final de les excursions que dissenya en Rafa López sempre es pot utilitzar el transport públic, tanmateix a la descripció de cada itinerari al costat de la distància,, el desnivell positiu i negatiu i la durada aproximada, trobareu els transports que ens hi apropen.


Per altra banda, cal destacar el treball de documentació que fa l'autor i això garanteix unes bones explicacions del territori que trepitgem des de l'àmbit natural, històric i arquitectònic. No tingueu cap dubte que aquest any que aniré d'excursió per Collserola, aprofitaré trams de les excursions proposades en aquesta guia, per dissenyar els itineraris que us presentaré. A més a més, la guia té una mida perfecte per portar a la motxilla.

15.  Riera, torrents i fonts d’Horta-Guinardó. Carlota Giménez Compte. Editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2009. L'autora divideix el llibre en sis capítols, precedits d'una breu introducció i acabant amb un epíleg on esmenta la percepció, consums, ús i tractament de l'aigua en l'actualitat.
En els diferents capítols ens mostra la configuració del relleu del Pla de Barcelona, de la necessitat d'aigua per beure que la ciutat ha tingut sempre, dels elements tecnològics que s'han utilitzat per buscar i dur aquesta aigua fins la ciutat, dels oficis i indústries que al llarg del temps han necessitat l'aigua i dels elements culturals, lúdics i estètics de l'aigua, antics i moderns. 

16.  La vida per un ideal. Ferrer i Guàrdia. Editat per l’Ajuntament d’Alella. 2009. Biografia de l’impulsor de l’Escola Moderna, nascut a Alella el 1859 i afusellat el 1909 arran dels fets de la Setmana Tràgica. Sembla ser que Ferrer i Guàrdia va ser un cap de turc i malauradament 109 anys desprès hi ha molts paralelismes amb la situació judicial i política que estem vivint aquests mesos a Catalunya. Trobareu una sinopsi més amplia a una entrada editada a La Brolla d’en Seuma el febrer de 2018.


17.  El dimoni de Badalona. Andreu Mas. Editat per la Revista de Badalona. 2002. Aquest llibre ens explica l’origen de la tradició de la Cremada del Dimoni de Badalona la nit de Sant Anastasi. A més a més, ens mostra fotografies dels dimonis, des del primer el 1940 fins el 2002 i acompanyant la imatge, un text ens indica que passava aquell any a Badalona, a Catalunya, a Espanya i al món. Finalment, en alguns anys trobem un apunt sobre una efeméride del món empresarial badaloní, coincidint amb l’any en qüestió.

18.  Va de Mestres.Carta als Mestres que comencen. Jaume Cela Ollé. Juli Palou Sangrà. Associació de Mestres Rosa Sensat. Juny 2004. És sobretot, com el títol indica, una carta que els autors adrecen a totes les persones que volen fer de mestres.
      Per la manera distesa i alhora profunda com tracten els diferents temes, la lectura d’aquest llibre també és molt recomanable per als mestres amb experiència i per a totes les persones interessades en l’educació.
      Els autors passen revista als punts més destacats de l’exercici d’aquesta professió tan apassionant i complexa, analitzen quins són els elements que han d’estar presents en tota acció educativa, sigui quin sigui el marc social on aquesta estigui situada.

    Properament, us presentarem un nou Camí de Vallromanes que unirà la serra de Collserola i la serralada Litoral.








divendres, 13 d’abril de 2018

CAMINS DE VALLROMANES XXXI. TRESQUEJANT FINS EL FORN CERÀMIC DE CAN MAIMÓ



                 Forn ceràmic de Can Maimó

Des de fa uns quants anys som molts els que caminem i posteriorment escrivim en un blog, en una pàgina web, en un llibre sobre el patrimoni històric, natural, arquitectònic... d'aquestes contrades, però també és ben cert que una bona part d'aquests escrits, els fem persones que simplement som aficionats a la muntanya i cadascú la gaudeix més des d'un vessant concret.

En aquest sentit, la majoria d'escrits que podem trobar a la xarxa o bé publicats en paper són prou rigorosos, tanmateix de tant en quant trobem alguna errada de consideració que cal corregir-la ràpid, doncs sí no es dóna una mala informació i l'errada s'escampa.

Aquest és el cas del forn ceràmic de Can Maimó que erròniament durant anys s'ha considerat el pou de glaç de Can Maimó. 
Gràcies a treballs realitzats per professionals en la matèria, com és el cas de la Laura Bosch, historiadora i geòloga, que va presentar una comunicació sobre aquest forn ceràmic a les XXXII Sessions d'Estudis Mataronins, mica a mica anem corregint aquestes errades.

Per arribar fins el forn ceràmic de Can Maimó, avui us proposem una excursió d'uns 8 quilòmetres de llargada i un desnivell positiu d'uns 200 metres. Podeu fer-la en qualsevol època de l'any i és adequada per mainada a partir de 5 o 6 anys.

L'ITINERARI.
0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de la plaça de l’Esglèsia de Vallromanes i continuem amunt per la riera, tot passant per davant del Casal.

0,950Qm. 0,950Qm. Accés hotel Mas-Salagros. Continuem a la dreta pel vial cimentat que porta a la granja i a l’aparcament de l’hotel. Cent metres més enllà el ciment es converteix en terra.

0,250Qm. 1,200Qm. Abandonem el vial que puja cap a l’hotel i nosaltres continuem recte, tot creuant l’aparcament.

0,125Qm. 1,325Qm. Pista que ens creua. Continuem a l’esquerra.

0,050Qm. 1,375Qm. Seguim a l’esquerra per un corriol que en sentit ascendent, s’endinsa en el bosc.

0,040Qm. 1,415Qm. Corriol que ens creua. Continuem a l’esquerra en sentit ascendent. Uns metres més enllà, a la nostra esquerra, deixem la part superior de l’hotel.

0,700Qm. 2,115Qm. A la dreta, deu metres per sobre nostre, trobem una miranda. Una miranda és una caseta enmig de la muntanya on els homes que treballaven el camp hi guardaven les eines i es resguardaven quan feia mal temps.  Aquest bosc que ara trepitgem abans erra terra de vinya, ametllers i oliveres. Seguim el camí que continua per darrera la miranda.

0,375Qm. 2,490Qm. Pista que ens creua. Seguim a l’esquerra en sentit descendent.

0,330Qm. 2,820Qm. Coll de Forns. Continuem a la dreta en sentit descendent.

0,470Qm. 3,290Qm. Ens creua la pista de Can Maimó a la Creu d’en Boquet. Continuem a l’esquerra en sentit lleugerament descendent.

0,900Qm. 4,190Qm. A l’esquerra, al costat d’un cadenat amb una senyal de prohibit, hi ha un corriol que ara seguim i nomès cinc metres més endavant tombem a la dreta per un corriol no gaire fressat.

0,025Qm. 4,215Qm. Forn Ceràmic de Can Maimó. L’any 2015 la historiadora i geòloga, Laura Bosch va publicar a les Sessions d’Estudis Mataronins un article sobre l’arquitectura, l’ús i la preservació que cal fer d’aquest forn. A continuació us adjunto uns quants fragments d’aquest estudi.  “El forn es coneix des de fa molts anys, però segurament, el seu abandonament, probablement a mitjans del segle XX, afegit al canvi de propietari de la finca i  la construcció del camp de golf a les antigues feixes de conreu, van fer que aquesta estructura de combustió caigués en l’oblit.

L’any 2010, la publicació d’un llibre sobre elements patrimonials de la Serralada Litoral,  esmenta aquest element no com a un forn sinó com a “un pou de glaç ubicat al mas de Can Maimó, per sota el marge del camí que va de Vilassar de Dalt a Vallromanes”. A partir d’aquí, comença la confusió. Excursionistes i apassionats de tota mena, en parlaran erròniament com a pou de glaç. 

Avui dia quines restes podem veure? Es tracta d’una estructura de planta rectangular, orientada al SW i mesura 4,80 m d’alçada per uns 5 metres d’amplada aproximadament. La façana està realitzada amb pedres irregulars, rajoles i fang. Presenta dues parts diferenciades: al davant, arran de terra, la fogaina o caldera, que és l’indret on es produeix la combustió. Per damunt, la cambra de cocció o laboratori. D’aquestes dues parts, la primera és la que es conserva en perfecte estat.

L’accés a la caldera es fa a través d’una obertura amb volta de pedra col·locada a plec de sardinell. S’hi poden observar reparacions posteriors realitzades amb trossos de maó lligats amb morter de calç. L’amplada de la volta té uns quaranta centímetres de fondària. A continuació, accedint per la boca ja ens adonem de la importància de la cambra, realitzada amb una doble filera de maons per tal de resistir la pressió del talús on està ubicada.

L’amplada de la boca, per la part superior, té entre cinquanta i seixanta centímetres. La part inferior està colgada parcialment per la terra i presenta un trencament realitzat en temps moderns per a facilitar l’accés al seu interior. L’interior de la fogaina mesura 1,80 cm x 1,30 cm. Té una alçada màxima de 1,60 cm. Està voltada, és a dir, presenta quatre fileres de volta de maó, recolzades a ambdós murs laterals. Entremig de les voltes, es deixen entreveure un seguit d’obertures anomenades també xemeneies, indispensables per al control del procés de cocció. Un repintat del seu interior amb calç, segurament per aprofitar l’estructura de la cambra com a barraca pels caçadors, va tapar parcialment l’ennegriment natural del maó en contacte amb el fum.

Entre la caldera o fogaina i la cambra superior o laboratori se situa un enreixat fix de rajoles que en circumstàncies normals és el que permet el pas de la calor i de la flama. És de planta aproximadament quadrangular. Presenta un enderroc important degut al creixement d’ arbres i arbusts després del seu abandonament. No obstant això, encara es poden observar les restes de murs fabricats amb fang i rajol d’una alçada de 1,60 cm aproximadament. El pis està construït amb rajola o tova.

Als voltants d’aquesta construcció s’han localitzat bàsicament restes de teula i maó. És probable que aquest forn servís per a la construcció de teules, totxos, maons, rajoles i els cairons del mas de Can Maimó, però potser també la coberta del molí que es troba al vessant de ponent de la riera de l’Ardenya, i altres dependències avui desaparegudes, o fins i tot servís també pel molí de Cuquet, ubicat a la llera esquerra de la riera, una mica més amunt. Els forns en la majoria dels casos, es troben vinculats a algun mas i per tant, formaven part de la seva economia domèstica. La vegetació i l’eixamplament del camí no deixa visibles les restes de la terrera, o de possibles desmunts d’on s’hauria extret l’argila. Tampoc s’ha pogut localitzar cap bassa de fang o una zona planera on s’haurien pogut fabricar els maons i deixar-los eixugar al sol. Hem de tenir present que actualment en aquesta propietat hi ha un camp de golf, i que per tant, tan el vessant d’obaga com el de migdia han sofert moltes transformacions”.

Ara desfem els últims 25 metres i continuem avall fins arribar a la riera d’Ardenya.

0,125Qm. 4,340Qm. Riera d’Ardenya. Creuem i continuem amunt a l’esquerra. En aquest tram obviem els corriols que ens menen a banda i banda i sempre seguirem el camí principal.

1,100Qm. 5,440Qm. Camí que ens creua. Continuem a la dreta cap a la Roca Foradada.

0,525Qm. 5,965Qm. Arribem a una cruïlla. Continuem a l’esquerra en sentit ascendent.

0,100Qm. 6,065Qm. Tombem a la dreta per un camí que planeja.

0,225Qm. 6,290Qm. A la dreta, trobem la Roca Foradada.  Es tracta d'un gran bloc de granit de forma arrodonida però irregular, amb un forat al centre no massa gran ni profund on s’hi pot encabir una persona asseguda. Podria pertànyer a l'època calcolítica (2700-2200 AC). No està gens clara la seva funció o finalitat. Entre les diverses hipòtesis, tenim que podria ser una cova sepulcral artificial, un monument funerari excavat a la roca i per altra banda, també hi ha qui diu que antigament la feien servir com a forn per a coure-hi pa.
Ara continuem pel camí que marxa recte, davant la Roca Foradada.

0,050Qm. 6,340Qm. Pista que ens creua. Continuem a l’esquerra en sentit ascendent.

0,030Qm. 6,370Qm. Planell presidit per la codina de la Roca Foradada. Entenem per codina, una roca plana arran de terra que fa un clap un de vegetació.  Continuem pel camí que al final d’aquest planell tomba a la dreta.

0,500Qm. 6,870Qm. Cruïlla. Continuem a l’esquerra en sentit descendent.

0,050Qm. 6,920Qm. Obviem un camí que marxa recte i nosaltres seguim a la dreta en sentit descendent.

0,175Qm. 7,095Qm. Avinguda Vilassar. Creuem i contiuem avall, a la dreta.

0,350Qm. 7,445Qm. Seguim a l’esquerra per un camí de sorra.

0,100Qm. 7,545Qm. Riera de Vallromanes. Tombem a l’esquerra.

0,550Qm. 8,095Qm. Plaça de l’Esglèsia. Inici i final de la sortida d’avui.

La setmana vinent, us presentarem les 18 Recomanacions d'aquest Sant Jordi.









dissabte, 7 d’abril de 2018

COLLSEROLA IV. ELS HABITANTS DEL PARC. LA FAGINA



                                           La fagina

Avui us parlaré de la fagina, un dels habitants nocturns del Parc de Collserola.

La fagina és un mamífer de la família dels mustèlids molt comú a tot Europa. D'adult, la fagina pot arriba a fer entre 40 i 50 cms de longitud, la cua mesurar fins a 27 centímetres i el seu pes oscil.larà entre 1 i 2 Kgs. Molt semblant a la marta, doncs les dues espècies tenen avantpassats comuns, es diferència d'aquest altre mustèlid, que la fagina es lleugerament més camacurta i corpulenta i amb les orelles més petites, però sobretot reconeixerem a la fagina perquè té un pitet de color blanc entre el coll i el pit i que arriba fins les potes anteriors.

Té un excel.lent oïda i uns ulls foscos i grossos per tal de captar molt bé la poca llum que hi ha durant la nit. Disposa d'unes ungles llargues per poder trepar pels arbres i saltar de branca en branca, doncs és allà on caça i se sent refugiada dels depredadors com la guineu, els gossos, l'àliga i l'home. També pot habitar en petites coves de zones rocoses.  Són d'habits crepusculars i principalment nocturns, però en boscos tranquils també poden rondar de día.

És considerada una feristela, doncs la seva alimentació carnívora sempre s'ha aprofitat dels recursos que l'home també cria a les granjes, als galliners i a les quadres, com els conills, les gallines, les perdius, els ous... La fagina des de sempre ha atacat aquests recintes entrant per qualsevol escletxa i fent veritables escabetxines.

És territorial i viu solitària i només coincideix amb d'altres fagines a l'època d'aparellament.
Per altra banda, marquen el territori dipositant una substància anomenada mesq i ho fan a sobre les soques d'arbres i pedres dels camins. L'extensió per la que es poden moure pot variar segons la localització, arribant a 2 quilòmetres quadrats. Podem observar els seus rastres fàcilment en forma d'excrements i petjades.

Presenta implantació diferida, és a dir, que el zel succeeix des de juny fins a mitjans d'agost i té una gestació de 55-60 dies, però no tindrà el part fins el març o l'abril de l'any següent, provocant així una parada de la gestació. Fan de 2 a 4 cadells i mamaran fins als 3 mesos d'edat, a partir d'aleshores aprendran a viure i caçar al costat dels seus pares. L'esperança de vida és de 8 a 10 anys.

Properament, parlarem de les primeres 102 fonts de les Serralades de Marina i Litoral